A la Font d’Alquilà hi ha una guilandaina.
S’aixeca en bon matí per compondre bugada.
Mentres la componia, tres cavallers passaren.
Quan tornaren passar, tots tres s’hi aturaren.
Va començar el major: -Oh, quina guilandaina!-
I respon el segon: -¿No deu esser casada?-
Va respondre el petit: -Deixau estar la dama.
Si el seu marit ho sent, seria castigada.-
La Reina en el balcó, la feta se mirava.
Com arriba el seu marit, mala sogra l’hi contava.
I, com ella arriba a dalt, en voleu de bastonades!
Llavò la deixen fer, mig morta o mig baldada.
Se colga al cap d’un poc, trista i desconsolada.
I la sogra, el matí, a cridar-la pujava:
-Vaja, Catalineta, a passar la bugada.
-Guaitau darrere el llit, veureu la sang qui raja.
-Diguès, Catalineta, quins metges vols tu, ara.
-Els metges que jo vui, el llit i la mortaia.
-Digués, Catalineta, quins vestits vols tu ara.
-Els vestits que jo vui de la Verge del Carme.
Esposa dissortada
Petra
Assonant
-Segadors de Son Mieres,
¿quan acabau de segar?
-Quan figues flors hi haurà
i móres per ses voreres.
Mañanita, mañanita, mañanita de San Juan,
se paseaba el rey-Conde por la orilla del mar.
Minetras los caballos beben, él se pone a cantar.
La Reina que lo está oyendo, desde palacio, cantar:
-Hija mía, ¡qué bien canta la sirenita del mar!
-Madre, no es la sirenita, ni tampoco lo será:
es el hijo del Rey-Conde que por mí penando va,
antes que amanezca el día, juro que lo he de matar.-
Por los montes, por los montes, la Reina a buscarlo va,
y lo encuentra dormidito a la orilla del mar.
Con puñalito de plata, tres puñaladas le da;
otras tres a su caballo, la jaca la tira al mar.
La hija que se ha enteradop a casa de su tío va:
-Ay, tío de mi vida, un favor me va usted a da:
mi madre mató al Rey-Conde a la orilla del mar,
y quiero yo, tío mío, que lo mande usted a enterrar.
-Si es el favor que me pides, concedido lo tendrás.
Ve a la puereta de la iglesia y allí lo verás pasar.-
Fue a la puerta de la iglesia y de allí lo vió pasar:
-Ve con Dios, amante mío, que junto a ti me tendrás.-
Pasa un día, pasan dos, la hija enfermita está.
Pasan tres y pasan cuatro, enferma de gravedad.
Pasan cinco y pasan seis, ya la llevan a enterrar.
Primer ve un Sant Juan
i llavonses un Sant Pere,
i Sant Marçal ve derrere,
i noltros mai acabam.