¿Això que és punyal, o clau,
o guinaveta espuntada?
Viscau molts d’anys, estimada,
de ses fisques que em tirau.

Alegre va el segado quan
acaba s’escarada:
ell acaba sa calor
i l’amo pren sa suadas

El mal Rei fé un dinar, convidà el Comte un dia;
mentres estaven en taula, parlà de la seva filla:
mogut per una venjança, si amb ella el casaria.
-Senyor, molt bé sabeu vós que a casa tenc la Comtessa
i molt bé recordareu que jo l’estim amb firmesa.
-Los pares de ta Comtessa fan guerra al meu reinat;
me venjaré de los comtes que mon ceptre han calcigat.
Me venjaré sens tardança; sebolir-me preferesc
que deixar sense venjaça un cas tan gros i tan fresc.
Ves-te’n prompte a ta casa; mataràs la teva dona,
te casaràs amb ma filla; mon reinat és qui la’t dóna.
-Senyor, amb quina faiçó, miraria ma muller,
si li fés traició! Senyor, no pot esser, no.-
Lo Comte va a casa seva , molt més trist que no solia,
troba la seva Comtessa, rosa fresca acolorida.
-¿Què n’heu tengut, lo meu Comte, que n’estau trist tot lo dia?
Si heu jugat i heu perdut, mon adot també hi aniria.
-No és això, ma Comtessa; no és això, esposa mia;
el rei m’ha dit que vos mat, casar-me amb sa seva filla.
Feren los dos gran plorada, lo Comte desesperat.
-Tancau-me dins una cambra, jo de cambrera faria;
criaria mos infants millor que la que vendria.
-No pot esser, ma Comtessa; no pot esser, esposa mia,
perquè si el rei ho sabés, a tots dos mos maatria.-
Veu venir un cavaller, que ve amb llur corrediza [sic].
-Cavaller, bon cavaller, ¿que veniu de part del rei
per portar-me cap notícia?
El nostre rei i senyor acaba de morir ara,
i també la seva filla que un llamp del cel ha cremada.
De los dos sols han vist pols, han quedats tots cendra neta.
Es Déu que haurà lliurat lo Comte i la Comtessa.