El Rei va fer unes crides, corolai corolai lai lai,
unes crides ha fet fer, corolai corolai lai lai,
que tots, tots los guilants homos corolai colorai lai lai,
a la guerra n’han d’aner, corolai corolai lai lai.
Jo tenc la muller jove, ¿ambe qui la deixaré?
Bé. La deixaré a mumare, que la gordarà molt bé.
Si vol treure aigueta fresca, a mumare li diré
que un bell poalet li ocmpri, a casa de l’argenter,
que d’estopa blanca i fina una corda faci fer
i corriola de plata, tot per la meva muller.-
Mes, quan ell anà a la guerra, la sogra res d’això fé.
I la va fer porquerola, adesar cuina i gerrer.
Ella, tot cantant, plorava: -Ai! ¿Per què el marit no vé?
Oh, si ves que porquerola ha tornat la son muller!-
Un dia que els porquers guardva, la trobà el cavaller.
-Qui t’ha feta porquerola!- li demana el cavaller.
-¿Què vols que faci a mumare que t’ha tractat malament?-
I ella contesta gojosa: -El perdó qu emana Déu!-
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amor fidel
Llucmajor
Assonant
14
IV
Sa musica està trempada
a punt de solfa major,
i sa casa demanada,
però no ballaran, no.
A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos que canten la cançó.
La dona està en finestra que escolta la cançó.
Los presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, estant dins la presó
sense menjar ni beure sinó una volta al jorn?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma filla Margalida, ¿quin do vols que jo et do?
-Mon pare, lo meu pare, les claus de la presó.
-Ma filla Margalida, això no ho faré, no.
-Dels presos que allà canten, digau: ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaré a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no pengeu l’aimador.
-Ai, filla Margalida, ¿quin és ton animador?
-El de la roba blava, que té el cabei tan ros!
-Ai, filla Margalida, serà el primer de tots.
-Ai, pare, lo meu pare, a mi penjau-me i tot!
A cada part de la forca, posau-hi un ram de flors,
perquè la gent que passa senta la bona olor
i diga un parenostro per l’ànima de tots.
És un jove colorit,
no de blanc, sinó de negre:
no sé si l’han fet de pega
o a can Guixa l’han tenyit.