El Rei n’ha fetes fer grides, [sic] i viva l’amor
i ha publicat p’es carrer que viva, viva!
que grides n’ha fetesfer, que viva l’aronger!
Que el qui té la mujer buena, viva l’amor!,
a la guerra haurà d’aner, que viva, que viva!
a la guerra haurà d’aner, que viva l’aronger!
I jo qui l atenc tan jovina, ¿ane qui la deixaré?
La deixaré a mumare que prou la’m guardarà bé.
-Mumare, la meva mare, jo vos entreg mu muller,
que no li faceu fer feina, sino cosir i broider.
No li deixeu de treure aigo, sinó per ella bever,
amb lo poalet de `plata, que per ella l’he fet fer.
-Pots partir sense gens d’ansi’, que molt bé la’t guardaré.-
D’es cap de les set setmanes, porquerola la va fer;
i d’es cap de los set anys, va venir lo cavaller.
-Déu vos guard, la porquerola! –Que Déu guard el cavaller!
-¿Me vosl dir, tu, porquerola, de qui és aquest guarder?
-De Don Juan del Vilatge, si Déu lo deixa torner.
-¿No em diríeu, porquerola, de què n’és vostro menger?
-D’un bocinet de pa d’ordi, que amb penes si em basta bé.
-¿No em diríeu, porquerola, de què n’és vostro beguer?
-D’un poquet d’aigo de bassa de la que corr p’es carrer.
-¿No em diries, porquerola, quin és el teu jaguer?
-Un jaç ran de la foganya, just a devora el cendrer.
-¿No em diries, porquerola, quines feines tens que fer?
-Set fuades tenc de tasca i un feix de llenya a fer.-
Amb les potes del cavall li aspia el fusader.
Ell es desfà de l’espasa i es feix de llenya li fé.
-Aplega es porcs, poruqerola, que ja és hora de pleguer.-
I a les anques del cavallo el feix de llenya porté.
Com foren en le Vilatge, es feix de llenya deixé,
perque la gent del Vilatge no trobàs un que xerrer.
-¿No me diríeu, porquerola, a on faran d’hostalers?
-A casa de mia sogra, un temps hi solien fer.
-Bon dia, Senyora Altesa! -Déu mantenga el cavaller!
-¿Em vols dir, tu, hostalera, qual serà lo meu menger?
-D’una gallina farcida que molt bé la hi guiaré.
-¿Vols-me dir, Senyora Altesa, anit, ambe qui soparé?
-Soparà amb la meva fia, per sopar la hi deixaré.
-¿Vols-me dir, senyora Altesa, anit amb qui dormiré?
-Dormirà amb la porquerola que no té ambe qui jaguer.
-Porquerola, porquerola, ¿vols dormir amb el cavaller?
-Set anys ha que jec sense homo, i encara no hi jauré.
Ell la pren per la mà blanca, i a la cambra la mené.
-Vine aquí, prenda estimada, tu ets la meva muller.
Treu-te el vestit de porquera que no el vui veure mai més!
¿A on són aquelles coses que duies en temps primer?
-Que ho deman a mia sogra, que per sa fia les té.
-¿I a on són aquells botons que duies en temps primer?
-Que ho deman a mia sogra, que per sa fia los té.
-¿I aquell poalet de plata que per tu el vaig fer fer’
-Que ho deman a mia sogra, que per sa fia los té.-
-Aixeca’t, trutja malvada, tu qui jeus amb cavaller!
Hala, aixeca’t, porquerola, que els porcs ja van pel carrer!
Que si mon fii ho sabia, en faria un cendrer!
-Que s’aixec la vostra fia, no es ’xecarà ma muller.
Si vós no fósseu mumare, de vós faria un cremer,
i a la muntanya més alta faria ventar el cendrer!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amor fidel
Inca
Assonant
13
IV
-¿Vols-me dir com has campat
aquest temps que no t’he vista?
–Pas una vida molt trista
ausent de vós, estimat.
Per millor senyal hi ha
una finestreta nova.
En es telessos se troba
el qui alegria em pot dar.
Jo tenc uns modos de viure
qui tu mai t’ho pensaràs.
Si em deixaves sa clau baix,
saps com me faries riere!
-Sa clan baix no et puc deixar
perque mon pare no hi és;
tot quant per tu puc fer, ès
deixar-te es corral empès,
i millor podràs entrar.
-Pes corral no puc entrar
per amor d’es galliner,
perque es gall esqueinarà
i sa gallina també.
Vine devers mitjanit ,
i sa gallina, que crid.
Saps quan mon pare dorm ferm!
-Baix d’un uiastre em posí
de colzo taiant tabac,
i quan el vaig tenir taiat,
allà m’hi vaig adormir.
Quan me vaig despertí,
mitjanit ja fonc tocada.
El cor me deia: -Ves-hí;
s’amor se serà colgada.-
Ja enfora veia dos llums
a sa casa a on anava;
pensau si content estava,
però emcara n’era lluny.-
Com el jove va arribar,
pega dos tocs a la porta.
La jove no ho va sentir,
i fonc com a dona entesa;
un macolí li tirà;
an es tercer, li obrí.
Es jove li demanava
si ja s’havia colgada
per tirar-se dins el llit,
ara que estava despuiada.
-Espera’m un poc su-aquí;
’niré a veure es veis si dormen.
la jove tancà la porta
i no la tornà obrir.
Jo no n’era per a creure
ni tampoc per a pensar
tenir sa gerra en sa mà,
i set, i no porer beure.
Tan grossa la m’has pegada
perque no pogués entrar.
-Si de tu pogués fiar,
lo que em demanes faria;
però vaig a reparar
si mon paret ho sabia.
M’estimat, voleu callar,
que tota estic retgirada.
Jo, aleshores, me pensava
que mon pare i mumare
me deixarien més blava
que s’aigo que hi ha a la mar.
Com per dins la casa entrava,
me pareixia un mort,
i això era la sort
o fou l’amor qui em cridava:
No has avisada ta mare
i això era la sort.