Escoltau amb devoció
i atenció
i vos contaré es sermó
de sa beata.
Té casera qui la mata
es dematins,
i no agrada an es fadrins
una miqueta.
Ella du sa cara neta
i va enllestida,
però és lletja fora mida
per tot es cos.
Cara llarga i cap gros
i molt morruda,
és peluda i mostatxuda
i du pels uis
lleganyes a caramulls.
Sols no és capaç
un homo amb un tiràs
decantar-lès.
Tot això no vol dir res;
casera té!
No obstant, un dia em digué:
-Mestre Rafel,
si voleu guanyar el cel,
mheu de casar,
perque jo no puc estar
així un dia!
Jo voldria esser nuvia
avui mateix.
Senyor, d’uan cosa que em queix
de Jesucrist,
i és perque mai n’he vist
cap de fadrí
que se vulga acostar a mi
amb interés.
¿De quin modo s’ha de fer
per casar-mè?-
I jo, per consolar-lè,
dic: -Lo millor
comana’t an el Senyor
qui t’ha creada,
mans juntes, ajonoiada,
demana-le-hi.
Vet aquí es millor consei
que et puc donar.-
Se’n va anar davant l’altar
apesarada,
trista i desconsolada:
-¿Quins comptes feis?
Jo m’arrencaré es cabeis
si no em casau.
Sants i santes, davallau
del paradís:
acudiu, que n’és precís,
a davant Déu.
Digau-me quin és es meu,
que no estaré
contenta fins que sabré
ell a on jeu.
Perque res trob que més treu
com es casar.-
Aquest combat va durar
quatre setmanes,
passejant sa mala cara
i es nas brut.
Un tan sols no n’hi ha hagut
que li haja dit:
-Jo vull esser ton marit,
me vui casar.-
I està més mal sofrida,
tot lo dia renya i crida,
perque no té
ningú que li vulga bé.
I sempre diu
com ha d’arribar a s’estiu
sese govern!
-Jo em pens que aquest hivern
faré bacó
i me moriré d’amor
com una vaca.
Oh, quina cosa tan flaca
que és una dona,
com té s’instrument qui sona
i s’ha d’estar
asseguda i esperar
son ballador.
Això me turmenta a jo;
¿per què no ve?
Ha catorze anys que l’esper
i és endebades,
per més que faça culades
i malaveig.
Van encollats p’es passeig,
van ells amb ells,
i són com a cans nanells:
lladren d’enfora.
En acostar-m’hi devora,
corrents se’n van.
Jo no sé per què me fan
aquests malfets!
No és que les trobi ferests,
ni else barreig,
antes bé jo malaveig
acostar-m’hí,
però no else puc junyir,
tan esquius com són.
Amb tots ets enginys del món
he trebaiat,
emperò no he lograt
el meu desig.
I ara ja n’estic enmig
de la veiura,
ja està fet, ja no hi ha cura
ni esperança,
i el desig que mai descansa:
m’he de rostir!.-
El sendemà dematí,
a dins la cambra,
plora qui plora la bamba
i plorarà
fins que se’n vulga deixar.