Surt mestre Andreu
amb ses senaietes.
Surt En Corb
Va-mos-t’aquí.
Surt En Jaumí,
dau-li sa mà.
Surt s’escolà
amb un piulo.
Surt En Melindro
menjant cocarroi.
Surt N’Eloi
menjant bistec.
Surt En Juan Quec
fent-li la bona.
Surt sa madona
coixeu-coixeu.
Surt En Garameu
mirant per amunt.
Surt En Pujament
amb sos potets.
Surt En Fiolet
i sa Felanitxera.
Surt En Pere Cervera
amb so penjoi.
Surt N’Eloi
amb so paper.
Surt es d’es Claver
amb so setrí.
Surt En Suatgí
amb sa quissona.
Surt Na Picona
amb so trinxet.
Surt En Juan Xinet
amb sa panera.
Surt En Cabrera
amb so garbell.
Surt es Rei
beguent tè.
Surt En Cafè
amb ses planxes.
Surt Na Maria Àngela
amb sa roncadora.
Surt Na Molinera
amb sa granera.
Surt Na Metxa
amb sos xoquins.
Surt En Pere Mongí
fent un badai.
Surt En Canai
menjant magrana.
Surt Na Quintana
amb sos platets.
Surt En Biel Pelat
amb sa rabassa.
Surt Na Tenassa
amb sa beca.
Surt Na Francisca Nyeca
amb so porc.
Surt En Toni de sa Font
amb so cavall.
Surt es d’es Rafal Pai
amb sa panera.
Surt Na Monera
amb sa gerreta.
Surt Na Mengueta
amb un paner.
Surt Es Rater
i Sa Ratera.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Enumeratives
Artà
Assonant
6
IV
Vós amb la vostra hermosura
feis enamorar es fadrins;
duis la lluna per tapins
i el sol per vestidura.
HI havia un gran senyor
que habitava el seu castell,
i en el poble, no lluny d’ell,
hi havia un llaurador.
Una fia que tenia
alta, rossa, sana i bella,
el Comte, perdut per ella,
l’adorava nit i dia.
Perque, en tot aquell contorn,
no hi havia altra fadrina
que tengués cara tan fina.
ni amb més gràcia en el món.
Cada volta que ella feia,
s’amor més l’apoderava,
i ella tot d’una tornava
com la grana, de vermeia.
Cada pic que ella s’acosta,
diu que l’estima i l’adora
No li torna més resposta:
-Vos sou comte i jo pastora!
-Jo per tu, pastor em faré;
de riqueses n’estic fart!
-Comte, heu vengut massa tard: .
es meu cor, un altre ja el té!-
El Comte se posa, al fi,
amagat dins un torrent,
i quan ja no pasaas gent,
se planta enmig del camí.
De lluny, lo veu comparèixer
al jove que la volia.
Prompte ell li darà a conèixer
sa rancor que li tenia!
-Oh, pastor, tu me fas nosa:
tu em mates o jo et mat!
Un d’es dos, en es combat,
quedarà davall sa fossa.-
S’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera.
es Comte se desespera,
i amb so sabre li envesteix.
Li pegà una sabrada,
i el jove va degollar,
diguent:-No poràs tornar
a ca sa pastora amada!-
An es mort el du, corrents,
a enterrar dins una pleta,
i amb ses aigos d’es torrent
se va fer aquella sang neta,
El Comte se’n va aviat
a visitar sa pastora:
-És es Comte qui t’adora
i de tu està enamorat!-
L’agafa per la mà blanca,
i a la cambra la se’n du.
Se gira i no veu ningú,
i sa porta llavò tanca.
La pobra pastora crida:
-Ajuda’m mon bé estimat!-
I li va entorn el cap,
i en terra cau esmortida.
I com ve que ha recobrat
el Comte diu a la pastora
que és ell tot sol qui l’adora,
que el pastor ha degollat.
-Si heu mort lo meu pastor,
altre marit no voldré!
Vos dicq ue no em casaré
amb Comte ni Emperador!
Per monja me tancaré
a un convent que tenc uiat;
Plorant per lo meu pastor,
ma vida anirà passant.-
Com el Comte sentigué
ses paraules que ella deia,
ellva dir: .Jo em mataré,
la mar tornarà vermeia.
Yo no te daré mi amor,
ni tampoco mi riqueza,
y de toda mi grandeza
tu no serás el señor.
Aplanau aquesta roca
que teniu en es portal,
que he caigut i m’he fet mal
venguent a veure s’al•lota.