Vós amb la vostra hermosura
feis enamorar es fadrins;
duis la lluna per tapins
i el sol per vestidura.

HI havia un gran senyor
que habitava el seu castell,
i en el poble, no lluny d’ell,
hi havia un llaurador.
Una fia que tenia
alta, rossa, sana i bella,
el Comte, perdut per ella,
l’adorava nit i dia.
Perque, en tot aquell contorn,
no hi havia altra fadrina
que tengués cara tan fina.
ni amb més gràcia en el món.
Cada volta que ella feia,
s’amor més l’apoderava,
i ella tot d’una tornava
com la grana, de vermeia.
Cada pic que ella s’acosta,
diu que l’estima i l’adora
No li torna més resposta:
-Vos sou comte i jo pastora!
-Jo per tu, pastor em faré;
de riqueses n’estic fart!
-Comte, heu vengut massa tard: .
es meu cor, un altre ja el té!-
El Comte se posa, al fi,
amagat dins un torrent,
i quan ja no pasaas gent,
se planta enmig del camí.
De lluny, lo veu comparèixer
al jove que la volia.
Prompte ell li darà a conèixer
sa rancor que li tenia!
-Oh, pastor, tu me fas nosa:
tu em mates o jo et mat!
Un d’es dos, en es combat,
quedarà davall sa fossa.-
S’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera.
es Comte se desespera,
i amb so sabre li envesteix.
Li pegà una sabrada,
i el jove va degollar,
diguent:-No poràs tornar
a ca sa pastora amada!-
An es mort el du, corrents,
a enterrar dins una pleta,
i amb ses aigos d’es torrent
se va fer aquella sang neta,
El Comte se’n va aviat
a visitar sa pastora:
-És es Comte qui t’adora
i de tu està enamorat!-
L’agafa per la mà blanca,
i a la cambra la se’n du.
Se gira i no veu ningú,
i sa porta llavò tanca.
La pobra pastora crida:
-Ajuda’m mon bé estimat!-
I li va entorn el cap,
i en terra cau esmortida.
I com ve que ha recobrat
el Comte diu a la pastora
que és ell tot sol qui l’adora,
que el pastor ha degollat.
-Si heu mort lo meu pastor,
altre marit no voldré!
Vos dicq ue no em casaré
amb Comte ni Emperador!
Per monja me tancaré
a un convent que tenc uiat;
Plorant per lo meu pastor,
ma vida anirà passant.-
Com el Comte sentigué
ses paraules que ella deia,
ellva dir: .Jo em mataré,
la mar tornarà vermeia.
Yo no te daré mi amor,
ni tampoco mi riqueza,
y de toda mi grandeza
tu no serás el señor.

Aplanau aquesta roca
que teniu en es portal,
que he caigut i m’he fet mal
venguent a veure s’al•lota.