Jo era a pescar de canya
quan s’al•lota se morí
Un amic meu va venir:
-Baltasar, te vénc a dir
que t’enterren s’estimada.-
Partesc com un ca llebrer
per dalt es Puig Andritxol,
i vaig sentir repicar:
-Ara duen a enterrar
sa pena d’es meu consol.
Duis-me un vestit de dol,
que a s’enterro tenc d’anar.-
I quan vaig esser allà,
la gent ja estava arrotlada.
Sa mare surt aviada:
-Entra aquí dins, Baltasar!-
Entr i la veig ajaguda
amb ses mosques p’ets entorns.
-No som res en aquest món!
Que nostro Senyor mos don
una mort reconeguda.-
Com la treien de ca seva,
que la duien a enterrar,
sa mare la va adorar:
-Adiós, estrella meva,
aqueixa hermosura teva
cendra i pols ha de tornar!-
Començaren a resar
una salve a cada passa,
i usant d’aquesta traça,
arriben an es fossar.
Com foren en es fossar,
sa fossa estava oberta
i jo m’hi anava a tirar.
Un amic meu m’agafà.
Va dir: -Baltasar, ¿què fas?
Tateix no la tornaràs!
A Déu l’has de comanar.-
Com la vaig haver enterrada,
la vaig ’cabar de servir;
en un fonament vaig dir:
-Així com te veig aquí,
te vegi al cel, estimada!
Ja no hi ha millor posada
que un cristià pot tenir.