Quan s’al•lota se morí,
jo era a pescar de canya.
Un amic meu va dir:
-Baltasar, ¿què fas aquí,
i han d’enterrar Na Guganya?-
Jo ja vaig esser partit,
corrents, com un ca llebrer.
Com vaig esser an Es Pujols,
que vaig sentir repicar:
-Ara duen a enterrar
sa prenda d’es meu consol;-
Com vaig arribar a ca meva:
-Treis-me es vestit de dol,
que a s’enterro tenc d’anar.-
Ja la treuen de ca seva
i le duen a enterrar.
Sa mare la va besar:
-Adiós, fieta meva,
aquesta hermosura teva
pols i cendra ha de tornar!-
Com fórem enmig de plaça,
jo me vaig posar a resar;
tot es camí d’es fossar,
una salve a cada passa,
i usant d’aquesta traça,
al punt arribàrem allà.
I quan vàrem arribar,
que en vaig descobrir sa fossa,
foren ses penes més grosses:
ja l’havien d’enterrar!
Jo mateix li vaig llevar
coixineres i llençol,
i això em serví de consol,
es porer-la arreglar
Com ella va estar arreglada,
la vaig ‘cabar de servir
i a sullanos jo vag dir:
-Ara, està enterrada aquí
sa prenda d’es meu consol.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Narratives
Inca
Assonant
50
IV
En Galicia hay una niña que Catalina se llama.
Su padre es un perro moro, su madre una renegada.
Todos los días de fiesta su padre la castigaba
porque no quería hacer lo que su madre mandaba.
Le mandó hacer una rueda de cuchillos y navajas.
La rueda ya estaba hecha, Catalina arrodillada,
entre lágrimas y llantos al Dios del cielo rogaba.
Bajó un ángel del cielo, bajó para consolarla;
bajó un ángel del cielo con la corona y la palma.
-Sube, sube, Catalina, que el rey del cielo te llama.
-¿Qué quiere el Rey del cielo que con tal prisa me llama?
-Te quería preguntar la vida cómo la pasas.
-La vida la paso muy bien, pero la espero muy mala.-
Cuando sube Catalina, con su corona y su palma,
le comparece el demonio, el demonio que es malvado.
Mientras sube Catalina, marinero cae al agua.
-¿Qué me das, marinerito, si yo te saco del agua?
-Yo te daré mi navío y mi oro y mi plata.
-Yo no quiero tu navío, ni tu oro ni tu plata.
-Pues ¿qué quieres, Catalina, pues que quieres que yo haga?
-Lo que quiero, cuando mueras, que a mi me entregues el alma.
-El alma se entrega a Dios y mi cuerpo a las aguas
y lo demás que me sobra a la Virgen soberana.
N’Amèlia està malalta, N’Amèlia filla del Rei.
Van a veure-la los Comtes i tota la reial gent.
La consolen i la planyen, però ningú sap el meu mal,
ni el metge qui la visita, qui és comte conventual.
-¿Quin mal té la meva filla, quin mal se n’hi haurà preS?
-El mal que jo tenc, mumare, ja fa estona que el sabeu:
amb un ouet que me dàreu emmetzinada m’haveu!
-No parleu així, ma filla, ¿no veis que us condemnareu?
Confessau-vos bé, ma filla, i los sagramnets rebreu.
Com estareu combregada, testament arreglareu;
farem venir un notari, veiam què me deixareu!
-Del testament que jo faça, molt poc vos n’alegrareu:
set ciutats jo tenc dins França, mumare, vos les sabeu,
i ne deix tres an els pobres, pobres, per amor de Déu.
I en deix dues a Don Carlos que n’és cosí germà meu.
I la resta per l’església que else diguen davant Déu. (sic)
-La corona d’or, ma fia, ¿ane qui la deixareu?
-La corona d’or, mumare, deix a la Mare de Déu.
-Cordoncillo d’or, ma fia, ¿ane qui lo deixareu?
-Cordoncillo d’or, mumare, deix a l’arbre de la creu.
-Les faldetes d’or, ma fia, ¿ane qui les deixareu?
-Les faldetes d’or, mumare, a mi les me posareu.
-I a mi, la meva fia, a mi, ¿què me deixareu?
-Vós, qui m’heu emmetzinada, trob que res vos mereixeu.
Però vos deix els rosaris, perquè, en lleure, los passeu.
Madona, sa vostra fia
molt la m’heu de comanar.
Ja vendré un altre dia,
que ara no em puc aturar.