Dia devuit vaig anar
a veure’t, rosa polida;
tenies salut complida
com de tu em vaig departar.
I cinc dies més enllà,
es mal ja t’hagué rendida.
I aquí sa meva vida
se comença a trastornar.
En el dia vint-i-tres
vaig tornar altra vegada
a veure’t, prenda estimada;
per estar incomodada,
jo vaig passar sa vetlaad
sense porer-te dir res.
I deia; “No sé com és
que una creu de tant de pes
damunt jo s’és carregada!
Del dia vint-i-tres parl,
tan llamentable per mi…
Vaig començar a descobrir
principi d’un mal camí:
ves com poria tenir
bones festes de Nadal!
No ho mirava per tan mal
que es meu tresor principal
tan prest hagués de finir.
En el dia vint-i-quatre,
ja se comença a agravar:
si Déu no hi alçà la mà,
sa medicina se’n va;
no hi val res s’or ni sa plata.
Déu mos cria i Déu mos mata!
Sis anys per ella vaig batre
i no vaig coir es gra;
però me puc apreciar
que no la’m pren cap pirata.
A vint-i-cinc, esperava
que sa malura tombàs
i que Déu li ajudàs
i amb so seu poderòs braç
detengués i aturàs
es mal cop qui amenaçava.
Per la mort no hi ha cap trava
ni paret qui l’embaràs,
i m’ha pres de dins es jaç
sa prenda que més amava
En el dia vint-i-sis,
sa pena me consumia;
deia de nit i de dia:
-Si la jove se moria,
tota la vida seria,
en el món un infeliç.-
I prompte va esser precís
dispondre i fer obra pia.
Jesús meu, lo que voldria
que, en la vostra copanyia,
visqués en el paradís!
A vint-i-set, més envant,
la vida se conservava,
i jo trastornat estava,
ple de llanto i espant,
i, ajoneiat, plorant,
cent vegades cada instant
an el cel la comanava
En el dia vint-i-vuit,
tampoc no campà millor;
oh tresor de gran valor,
jo, traspassat de dolor,
bé puc exclamar amb raó
que el món per mi és quedat buit.
En Déu no hi ha cap descuit,
i qui d’Ell vol anar fuit,
navega sense timó.
Dia vint-i-nou va entrar
la mort en el món estesa,
i a Son Estorell fé presa
d’una jove de bellesa.
Per mi tot serà pobresa,
que no tenc altra riquesa
en el món per apreciar.
Sa pena que em va deixar,
per porer-la declarar,
no hi ha enteniment humà
ni ciènci’ ni llestesa.
La mort a Son Estorell
entrà amb domini anti.
Matà la jove Judit,
i Salomó i David,
i ningú li ha resistit,
ni murada ni castell.
A mi em pegà un bon pastell!
No m’ha llevada sa pell,
emperò m’ha destruït.
Madona, vós sou sa mare;
de plorar teniu raó,
i jo, En Toni Rosseió,
li tenia més amor
que si hagués estat son pare,
i per això patesc ara,
ausent de sa seva cara,
tan cruelíssim dolor.
Oh dolça Verge Maria,
consol de los pecadors!
Que sentiment i dolors,
com vosto Fii preciós,
clavat en la creu, moria!
Jo, una jove que tenia,
en la vostra companyia,
visca eternament amb Vós!
Convé que donem passada
a ses coses que Déu fa.
Sabem que no pot errar;
tot ho té en la seva mà,
i, com vol, mos pot llevar
sa vida que mos ha dada.
Magdalena, prenda amada,
ja ets morta i enterrada,
i encara et vui adorar.
Si poria dispensar,
per fer-te resuscitar,
no faria cas de dar
la mitat de sa meva vida.
I Vós, Bondat infinida,
en el cel l’heu acollida
perque Vós l’heu redimida:
ja sabeu lo que us costà!
Vuitanta-cinc anys d’edat,
qui ha compost aquest plegó.
De nom li diuen Maria
i de llinatge Sansó,
i de mal nom és Redona.
No té cap possessió.