-Jo tenc uns modos de viure
que, si t’ho dic, no ho creuràs.
Si me deixes sa clau baix,
de quin modo em faràs riure!
-Però no la hi puc deixar,
que anit mon pare no hi ès.
Deixaré es portelló empès,
i, si vols, poràs entrar.
-P’es corral no hi puc passar,
perque teniu galliner;
llavò es gall esqueinarà
i sa gallina també.
-Maldament es gall esquein
i que sa gallina crid,
vine en tocar mitjanit,
que mumare dorm fort ferm.-
El malfactor hi anava
p’es corral a poc a poc,
i la troba ran d’es foc,
a s’al•lota, qui plorava..
-Garrideta, ¿de què plores?
¿tan mal servida te tenc?
-Oh, Miquel, no sé què tenc
com te veig en aquesta hora!
Tu voldries unes coses
que són poc convenient:
dónes què xerrar a la gent
i en un gran perill me poses.
_No hagis gens de por d’això,
que tal trebai no tendrem;
d’aquí a un mes, em pens jo,
jo i tu mos publicarem,
com tenguem un vestit bo.-
Així que ell hagué lograt
d’ella lo que desitjava,
com si res mai ’gués passat,
altra jove festejava.
El jove va anar a Ciutat
a dur un vestit nuvial,
i l’hi aconseiaren mal
i arrere va tornar.
La jove li fou precís
a ca’s Rector haver d’anar:
-Esto i estova passar
amb so jove que li dic;
que l’envii a demanar
i li doni un bon avís.
-Ja vendràs demà a tal hora
i el jove aquí serà,
i llavonses se veurà
si és que rallis tota sola.
-El senyor Rector m’envia,
que hi vages, que t’ha mester.
-¿Que em deu voler fer obrer
de la seva confraria?
-Ell no m’ha dit què volia
ni tampoc què t’ha de fer.
-Toca, comença a fer via,
i jo a l’instant hi aniré.-
Al punt ell se representa,
tot xarpat, a ca’s Rector:
-¿Què és que mana aquest senyor?
-T’he fet venir per dir-t’hó.
Entra dins mon aposento.
Tu, ¿que n’ets En Planiol?
-Molts m’ho diuen, de vegades.
Som vengut feines deixades,
per veure vostè què vol.
-Ahir vaig veure pujar
un ajove; em va parèixer
que, amb lo que me contà,
és cert que la deus conèixer.
no és tan poc el seu merèixer
que no t’hi puguis casar!
-Senyor meu, no és ver, no és ver:;
això m’ho han perposat.
Em ’via passat p’es cap
d’assentar-me per soldat
i si, l’enquantr, matar-lè.
-No facis una tal cosa,
que el qui mata, ha de morir.
Lo que has de fer, casar-t’hí,
i serà la teva esposa.
Si per una bel•landrina,
mos ’víem de fer soldats,
desditxada de fadrina!
No se’n casaria cap!
-Idò, no hagués dit això!
no hagués estat mentidera!
Senyor, tant he pecat jo
com vostè, que sols no hi era!
-¿A la cara em negaràs
que tu no estaves amb mi?
Ara no saps què has de dir
de tan embarassat que estàs.-
El jove es trobà agafat
i diu: -Jo m’hi casaré,
emperò la mataré
si amb altre cau en pecat!-
Es Rector li diu: -Malvat!
¿Perque tu t’hi has trobat,
t’has posat a dins es cap
que no farà res de bé?-
I, sortint de ca’s rector.
al carreró l’encontrà;
li va dir: -Sebastiana,
aquí te tenc de matar!
La primera bufetada,
la va ferir a un braç.
Li va dir: -Sebastiana,
mai més d’altra no en faràs!-
La segona bufetada
ja la pegà a ses costelles,
i li diu: -Sebastiana,
Això seran ses més belles.-
La tercera bufetada,
la va ferir a un pit.
Li va dir: -Sebastiana,
aquesta encara t’afig!-
A la quarta bufetada,
la va ferir en es cor .
Li va dir: -Sebastiana,
aquesta ja va de bo!
A la quinta bufetada,
el minyonet va parlar.
Li va dir: -Calla, fii meu,
que tonpare em vol matar!-
La darrera bufetada,
el minyonet va plorar;
ella diu:-Calla, fii meu;
ton pare mos vol matar!
Però Déu li donarà
es càstig que mereix ell.
-Castigau-me a jo, Senyor,
no castigueu l’innocent,
que jo som mereixedor
d’es grans càstigs que té Déu.
Ja direu a sa germana
que no estiga empegueïda,
que no m’han tancat per lladre,
sinó per una fadrina.