Ses penyes de Lluc-Amet
són ses més alte sdel món,
i, de tan altes que són,
va caure En Mquel Mutet.
De dos-cents cinquanta pams
va caure En Miquel Mutet,
i En Juan Garanyonet
invocava tots es sants.
Com va paritr de ca-seva,
se n’anava tot gojós;
va dir: -Mu mare, adiós!
Me’n vaig que es carro m’espera.-
Tres vaegades tornà arrere,
diguent:- Mumare, adiós!-
Senyor, ja sabíeu Vós
que seria sa darrera…
S’alegria va esser pena
per tothom generalment
i feren un jurament
de no tornar a tal pesquera.
Com son pare li va dir:
-Fii meu, sa corda has ’mollada!-
Va dir: -No temeu, mon pare,
no tengueu ànsi’ de mi!-
Al mateix instant sentí
el seu cos qui s’amollava,
i a tombs a toms deixava
los seus ossos p’es camí.
A’s primer tomb que pegava,
es cervell li va botir,
i sols no li deixà dir:
-Ai! –ni- Adiós, mon pare!
Es seus amics que hi havia
debaixaren per dur-ló.
es Torrent d’es Torrentó
era trist i entristia.
-Noltros tres tirem-mos-hí;
hem de veure si el salvam,
i, si tots quatre hi quedam,
pagarà enterrar-mos-hí!-
Com el varen ’ver pujat,
que es metge el va regonèixer,
va dir:-D’una mort d’aqueixa
Déu ne guard a qui és nat!-
Es batle va demanar;:
-Vui un favor de part meva:
de passar-lo per ca seva;
sa mare l’abraçarà-.
No l’hi deixaren tocar,
però quedà aconhortada
de veure que no quedava
per ses penyes de la mar.
Sa mare no té conhort
ni passada no hi pot dar,
com veu que, per un sopar,
es seu fii va caure mort.
Com Na Miquela sentí
que era mort es seu germà,
lo seu coret va quedar
amb motiu de pensar-hí.
Qui s’ho havia de pensar
un jove amb tanta bondat,
morís tan desfigurat
a ses penyes de la mar!
Si amb ell s’hagués trobat
un malcriat de son pare,
sa gent diria des d’ara:
-Això és Déu qui l’ha pagat!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Narratives
Llucmajor
Assonant
20
IV
Entre els versos 16-21; n’hi ha que hi afigen aquests aquest “mots” en substitució dels versos 17; 18; 19; 20:
Era gran com un fadrí
i viu com una centella!
Aquella mareta seva; quina pena no sentí!
Pena va tenir sa mare
i tota la seva gent;
maldament no fos parent; tothom que el veia; plorava.
S’alegria va esser pena
per tota la seva gent.
Varen fer tal jurament; de no tornar a tal pesquera.
-Sibina, amb gran reverència,
un do te vui demanar,
si em voldries dar llecència
per a Jerusalem anar.
-Llecència de mi ja tens
d’anar allà on voldràs;
mentres que visitaràs,
coman-me a Déu vertader.
-Despuiem les mies robes
que de dol me vui vestir,
espòs meu, jo et vénc a dir
que Aleix en casa no es troba.-
Desset anys fou pelegrí
per l’Esglèsia, nostra Mare,
I després li aparegué
la Verge Inmaculada.
I li diu: -Aleix, segueix la doctrina,
bo és el camí que has pres;
sàpigues que la Sibina,
la teva esposa, verge és.-
Desset anys desconegut
com a pobre estaranger,
visqué Aleix baix l’escala;
ni sa mare el conegué.
En lo dia de son òbit,
coses grosses succeïren;
veren que Aleix era un sant
i ninguns el coneixien.
Per miracle el dà a conèixer,
en mig de gran resplandor
a tota la seva gent
Déu del cel, Rei i Senyor.
Les campanes tot lo dia,
no es deixaren de tocar.
-Senyor, vulgau revelar
eixa nova que seria.-
Les campanes de la terra,
com més va, toquen més fort.
A casa d’Eufebiano
hi ha un pelegrí mort.
Una carta molt ben closa
tenia en la seva mà;
a ningú la volgué dar,
només a la seva esposa.
-Vegent la desditxa mia
els cabeis m’arrancaré:
un fill, Aleix, que tenia,
sa mare no el conegué.
Aquesta glosada del popularíssim Sant Aleix, contempla les cançons referents al mateix sant que van transcrites al volum tercer d’aquesta obra, pàgina 232.
Es segadors de sa Torre
enguany seran es darrers,
perque en veure cirerers
tot d’una arranquen a còrrer.
Jo festeig a can Cuina-alta
i sa mare que no ho sap,
i es meu germà, d’amagat,
festeja sa major, s’altra.