Que són de coneixedores
ses que duen merinyac!
Duen es redó estufat
com unes debanadores.

Un cavaller enamorat
amb una fia d’un comte.
El dimoni fou tan promete
que los féu caure en pecat.
La jove es contraié (sic) encinta
i amb el cavaller fugí.
La fortuna els perseguí,
segons la història com pinta.
A dins un bosc molt espès,
deixà en terra la senyora:
-Morireu per malfactora,
per haver a Déu ofès.-
A baix del cavall la tira
i el punyal li va aficar:
-Envant no poreu passar;
aquí acabareu la vida!-
Quan Déu del cel dispongué
que la jove tornà en si,
sens carrera ni camí
a un lloc comparegué
A un lloc comparegué
de unes cases molt pobres;
li cambiaren ses robes,
de criada servigué.
Quan va esser arribada s’hora
i la jove deslliurà,
entre l’amo i sa madona
el duien a batiar.
Quan Déu del cel dispongué,
també la Verge Maria,
a casa d’un cavaller
la varen cercar per dida.
Un dia, amb gran alegria
a passeig varen anar;
a un lloc varen arribar
on el cavaller vivia.
De secret lo va cridar
esta jove malanada,
a una part molt retirada
que ella es pogués desmostrar:
-¿Recordau, bon cavaller,
quan me deixàreu per morta?
Ara veig que m’hi emporta;
bales tenc, vos ne daré!-
A baix del cavall lo tira;
un punyal li va aficar:
-Envant no poreu passar;
aquí acabareu la vida!-
Se’n torna, fortuna hermosa
que la jove va tenir:
se’n va anar a un monestir
i es tancà relligiosa.

S’aigordent venen a tasses
i es marxandos venen guyes.
Com més xerres, més t’embuies:
més valdria que callasses.