En Benet Esporgador
me volia dar entenent
que a Son Palou d’Orient
matava esbarts més de cent,
es matins, amb sa frescor.
I jo, per escortar-ló,
vaig anar molt malament.
Si em veig a a dar-li aliment,
li daré macs de torrent
i graveta per llecor.

S’aigo ve per una timba
enmig de dos regadors;
de lluny vos dic adiós
perquè de prop no és possible.

Silenci, tothom arreu;
m’heu d’escoltar
un cas que vos vui contar,
segons veureu.
Parlaré, si no ho sabeu,
del Risso Canyisso,
amb so pelleco estantisso
i enravanat.
Vegent la necessidat,
m’acost a ell
i li entreg el ramell
d’una llenderra.
Ell se tira per enrere
fent grans espants,
vegent los senyors milans:
-Faran bacó
de mi, que em serà millor
que viure més.
Quant faç me diu a través
i tot a tort.
Però, antes d’esser mort,
desig tendria
destinar-me s’obra pia
corresponent,
i firmar un testament
amb gran claríci’,
per excusar sa malíci’
dels meus llegats.
Deixar ets hereus governats
és necessari.-
Aquí s’entrega es notari;
fantasiós,
amb un terme carinyós
m’ha demanat:
-¿Què noms? ¿A on ets nat?
¿Qui t’ha nodrit?
-Sapi, senyor, que jo em dic
Risso Canyisso
amb so pelleco estantisso.
He posseït,
dins es lloc de Solleric,
es que em criaren
i,de tres anys, m’entregaren
a un fuster,
i me va tractar tan bé
que vaig ’rribar
a no porer-me aixecar
amb tres tirades.
Me’n donà, de garrotades
per dalt sa pell!
Emperò d’ordi novell,
nio un sol gra,
i a lo punt ja va arribar
a dar-me reble.
Mestre Juan no va sebre
què fer de mi.
Va pensar i va advertir
l’amo En Julià
que me vengués a cercar
i me’n menàs
pensant que em temdria gras
en tres setmanes.
I ara ja ha perdut ses ganes
d’alçar a s’ansa;
tant he feta sa balança
que n’he caigut;
’xecar-me tot sol no puc
ni amb companyia.
Una mortal agonia
tan pres me té.
Per això trot que convé
escriure prest.
Vénga es notari molt prest
i s’escrivà.
Primerament vui deixar
a los milans
hereus de ses meves carns
i de sa pell.
Sa freidura i es cervell
a ses moixetes,
que vénguen arpes estretes
a pendre es trossos.
An es cans deixaré ets ossos,
roegaran.
Tots plegats asistirán
a mon enterro.
Ja haurà acabat mon desterro,
tan rigores,
i me n’aniré gojós,
a los meus cels.
Ja no menjaré pus rels
de paorella,
perque tenc sa gargamella
plena de terra.
Sempre he combatut en guerra
des que som nat
i ara ja som arribat
an es suplici.
sentenciat per justíci’,
al punt som mort.
Aquell qui no té conhort
ja pot plorar,
i mai més, de cavall magre,
en torni comprar!.