Jesús, Josep i Maria,
Jesucrist, mon Redemptor,
vullau-me donar valor,
per explicar mon dolor
que vaig patint nit i dia.
De Son Tei has de partir
com una àguila volant.
No t’atures un instant,
que la mort me ve citant,
que com som viva m’admir.
De Son Tei te partiràs
amb un vertader dolor.
Aniràs a Son Baró
i diràs a mon amor
que és gran la pena que pas.
Passa molt prest es camí,
fé via com un falcó,
i ves-te’n a Son Baró,
perque si tardes, l’amor
ja m’haurà vençuda a mi.
Carta, en arribar allà,
no respongues malament.
Alaba primerament
el Santíssim Sagrament,
que és lo més convenient
que pot dir el cristià.
El camí no planyeria
si jo fos son estimada.
I si fos ben arribada,
de Son Tei en partiria:
molt prompte hi caminaria
perque estic enamorada.
Fins que em dónes ses amors
aniré passant fadiga.
Si ales d’àngel tenia,
no hi hauria cap de dia
que no conversàs amb vós.
Em redoblau el pesar,
Esteve, com vos tardau.
Ses lletres que m’enviau
són serres que em travessau
lo meu cor de par en par.
Esteve, aquí rebràs
en lletres, la pena mia,
perque jo em trob, nit i dia,
que d’amor no sé què em faç.
Que dir-te que som casada,
no poràs tal cosa oir,
perque antes sentiràs dir
que som morta i sepultada.
Aquí us envii sa resposta
del paper que heu enviat.
Si estàveu enamorat,
ja seríeu arribat
a veure’m, que poc vos costa.
Qui la carta llegirà,
Esteve, i hi troba errada,
ja respondràs, prenda amada,
perque el qui l’ha dictada
no té tranc en lo parlar.
Aiximateix lo escrivà
escriu molt poca vegada.
Amoroses
Sant Joan
Assonant
El gloriós Sant Ferrer
sap treuere aigo amb un paner,
fora caure-n’hi cap gota.
Cent monges dins una bóta
que pareixien vellanes.
Mirant a ses tramuntanes
de llevant fins a ponent,
de monge n’hi havia cent
totes disn un monestir.
Sa Priora qui n’eixí
de les Índies de Cabrera.
N’era una carabassera
que feia prunes de nau.
Girant a Sant Nicolau,
me vaig tirar dins Girona.
La Reina de Barcelona
sap filar estopa grossa
anant dins una carrossa,
i balla sa tarantel•la
en es costat d’una perla
qui balla fora faldons.
Sentíem ets eriçons
que bevien aigo amb neu.
En es Pla de Sant Mateu
un traginer de garroves,
carregat de rics i pobres,
venia de Capdepera
i va haver de tornar arrere
a un lloc molt esborrat,
i va sopegar a Ciutat
en es campanar de Porreres.
Mils i mils de sangoneres
abordaren un vaixell,
amb ses ales d’es capell
qui anava per damunt roques.
-Hala, dones, posau lloques
que moltes n’hem de mester,
que, en venir es mes de gener
i és es mes que fa més sol,
diferent d’es juriol
que es temps sol esser molt fred
i es sol se pon dejornet…
Petita com olivó
era, i no augmentava.
Tant com l’abre s’amarava,
ella cobrava verdor.
Voldria tornar bellveure
i estar damunt es pont,
i vós que fósseu la font
de s’aigo que n’he de beure.