Bon Jesús, quan vàreu néixer,
portàveu corona d’or,
i ara la portau d’espines
que travessen lo meu cor.
Foren moltes les espines
que vos punyien es cap;
la sang que pel front rajava
n’és la culpa el meu pecat.
Assots rebéreu sens compte,
deixant-vos despellissat;
els botxins en feien befa
quan vos veien humillat.
El Pare celestial
plorava a llàgrima viva
quan va veure son Amor
que pareixia sens vida.
Vós sou pa molt preciós
que cogueren dalt la creu,
de foc foren los dolors
de Maria, quan vos veu.
Oh, Maria, Mare meva,
Mare de tant de dolor,
deixau que vos acompanyi
en soledat i tristor.

Jo venia de pescar
quan s’al•lota se morí.
Un amic meu va dir:
-Baltasar, ¿tu per aquí
i enterren ta enamorada?-
Partesc com un ca llebrer,
snese esperar més tardança:
-Ja és morta n’Esperança,
a s’enterro jo aniré.-
A punt de pondre-se el sol,
campanes ja sent tocar;
ara deuen enterrar
la prenda d’es meu consol.
-Dau-me un vestit de dol
que a s’enterro vui anar.-
Quan vaig arribar allà,
sa gent ja estava mudada,
i va respondre sa mare:
-Entra aquí dins, Baltasar.-
Quan la vaig veure ajaguda,
amb ses mosques a l’entorn,
vaig dir:
-Que nostro Senyor mos don
una mort regonescuda.-
Quan la treien de ca seva,
que la duien a enterrar,
amb ciris i creu alçada,
sa mare la va besar.
-Adiós, fieta meva,
amb tu me’n voldra anar!
Que aqueixa hermosura teva
cendra haja de tornar!
Aqueis cabeis preciosos
que no els gosava mirar,
ara hi han d’arrossegar
els animals verinosos!

Es pescar du sa talent
per tot l’any que ha de venir:
que ho digui l’amo En Gustí
que està su-aquí present.