Una borda m’arribà
que en res del mon m’alegrava:
quan departat d’ella estava,
no beia ni menjava,
mon conhort era plorà.
Vaig-me confessar, un dia,
de tot aquest malestar,
i es confés me comanà
que no la tornàs mirar,
o si no, no m’absoldria.
I jo li vaig dir que sí,
que pus mai la miraria,
en no esser que qualque dia
mos trobàssem de camí
i me fos precís dir-lí:
-La jove, tenga bon dia!-
Altra volta, jo resava,
dins l’església, amb devoció,
i ne sent una remor:
gir-me a l’altar major
i va esser ella qui entrava.
Al punt que la vaig mirar,
els uis me feren canal.
Que consider cada qual
mon cor com devia estar!
No sé com s’esdevení
que vàrem sortir plegats,
i ella em va dir: -Estimat,
¿voldríeu berenar amb mí?-
Jo, per resposta, vaig dir:
-Es confés m’ho prohibí.
Gentil flor, ja us he guanyat!-
Ella me digué: -A la fi,
ja vos don per ben provat.
Prou i masa hem festejat ;
si estau de mi enamorat,
sabeu quin és el camí.-
Pendre’l me costà trebai,
emperò vaig envestir.
Mos casàrem, i puc dir
que tots dos vàrem tenir
s’amor més forta que mai.

Es dia de Sant Domingo,
sempre me recordarà:
sa geganta se cremà
i es gegant va quedar viudo.

Ni sa ximbomba ni es corn
no poren anar a l’oferta;
es meu gerricó desperta
ses joves que tenen son.