Si m’heu de tornar llogar,
l’amo meu, altra vegada,
diré: -Si no hi ha civada
d’aquella prima emprimada,
que és tan mala de segar.

Una dona llarga i prima, ara va de bo;
prima com un bacallà, ara va de bo, ara va de bo,
passejava per la vila, ara va de bo.
-Caragols, ¿qui en vol comprar? –Ara va de bo, que de bo va!
-¿A quant les voleu, madona? –A cinc van, a mesurar.
-¿Les me voleu donar a quatre? –A quatre no els hi puc dar.
-Mal vos caigués sa senaia i no la pugueu aixecar!-
Com va voltar cantó, sa senaia trabucà.
Un geperut qui passava la hi va ajudar a aixecar.
-¿A quant les veneu, madona? –A cinc van, a mesurar.
-¿Les me voleu donar a quatre? –A quatre no els hi puc dar.
¿Què és això que duis darrere? –An això deixau-ho estar.
Això és una lledriola que no la puc encantar.

Festejant per sa finestra
som aplegada grogor,
emperò p’es finestró,
Juan, vine cada vespre.