Tres o quatre nits después
el Comte va a la pastora,
que el seu estimat enyora
i no sap res d’aquell succés.
I quan la veu tan hermosa
devers ells s’hi acosta
i, quan la veu desdenyosa,
li pega an es cor i ell vola.
L’agafa per sa m`qa blanca,
dins un quarto la se’n du
i es Comte, és molt condú, (sic)
sa porta d’es quarto toma.
-Estimat meu, ajudè’m!-
la pobra pastora crida
i en terra cau esmortida;
de lo que passa no es tem.
No es tem d’un fantasma blanc
que an es Comte a cara mira
i per sa cara li tira
una glopada de sang.
-Que el meu cor un altre ja el té.-
El Comte fora de sí,
surt de sa casa rabent
i se’n va dins es torrent
com un cero mort de set.
Quan de lluny li va aparèixer,
el jove qui se’n venia,
hi va anar amb picardia,
sa rancor li fé conèixer.
Li diu: -Mira, tu em fas nosa;
o tu em mates o jo et mat!
Un d’es dos d’aquest combat
hem d’anar davall sa llosa.-
S’espasa li ofereix,
no la vol de cap manera;
el Comte se desespera
i amb sa daga li envesteix.

Que sapi fondre-hi ets ossos,
jo d’amor no mudaré;
i si em priven, sortiré
p’es corral o p’es carrer;
si no puc sencera, a trossos!

Jo vaig sembrar l’any coranta
faves a Son Peretó;
no vaig coir sa llavor:
d’aquí me ve, bona amor,
sa meva pobresa tanta.