Jo n’estic tan tota sola
com la gírgola en el camp;
per devertir-me jo cant,
i ma vista sempre plora.
Si no venia, jo hi ‘nava,
no poria més estar:
tan fort era el meu penar
com lluny d’ella me trobava.
Estimat, ausent de vós,
ningú del món me consola.
Me’n pren com la rossinyola,
que, com està tota sola,
canta baix i piadós.