Tanmateix m’hi casaré,
amb aquest que no voleu,
perque, com vos temereu,
robada me n’aniré
i sa roba me’n duré,
i, si en voleu, ja en fareu.

Desditxat de fii o fia
qui sense mare roman!
Tant si és petit com si és gran,
ha acabada s’alegria.

Un dia, fent un oís,
vaig veure el cel
cobert de gel,
cobert d’estrelles.
Vaig veure les meravelles
del meu gran nas.
Altres temps, no me pensava
tenir tal pinyota.
Era com sa muntanyota
de Calicant.
Pos peu enrere i envant
i el me mir bé.
Vaig afinar un sequer
dins cada aranell.
Cent homos sense capell
qui guardaven beies,
se tapaven ses oreies
amb un llençol
per por que qualque beiol
no else picàs.
Vaig escampar un poc es nas
per ses voreres.
Vaig trabucar ses calderes,
d’es tremolor.
Ses bresques de mollericó
molt s’espanyaren;
n’hi hagué bresques que redolaren
cinc-centes passes.
I jo, amb ses meves traces
i trapasseries,
vaig aplegar per quinze dies
d’aquell trossam.