Com veig que me n’he d’anar
i la diada s’acosta!
Voldria que s’amor vostra
no em fos negada, en tornar.

Voldria tenir la ditxa
que té aquest claveller,
sols per veure lo meu bé
qui amb sa gerra l’esquitxa.

A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia;
hi ha una presó,
la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó.
Els presos se’n temeren; ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, i estam dins la presó,
sense menjar ni beure més que una volta al jorn,
sens veure sol ni lluna just per un finestró?
La dama condolida va acudir a son senyor:
-Pare, lo meu bon pare, jo ov sdeman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do voleu que us don?
-No vos deman València ni tampoc Aragó,
ni tampoc Barcelona, ciutat de gran valor.
Jo vos deman, mon pare, les claus de l apresó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no!
-Dels presos que allà canten, digau, ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaran a tots.
-Pare, lo meu bon pare, no me mateu l’aimador!
-Ma fia Margalida, ¿quin és vostro aimador?
-El de la roba blava, qui té el cabell tan ros!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!
-Pare, lo meu bon pare, a mi penjau-me i tot!
A cada cap de forca, posau ramells de flors,
perquè la gent qui passi ne senta bona olor.
Digau un parenostro per l’ànima dels dos,
amb una avemaria per mi i per l’aimador!