No hi ha res com una esponja
per eixugar bé un cocó.
Marieta, lo millor,
si no vols passar calor
ni, en venir s’hivern, fredor,
me tancaria per monja,
perque no hi ha cap taronja
per Déu amb tanta dolçor.

-Vós llaurau voltant voltant.
-Hi llaur perque m’hi cau bé.
per adreçar es sementer,
si preteniu, hala envant!
-Mon germà, a poc a poc,
¿Que no veis que som xuieta?
Si haguésseu de canar veta,
ja mos veuríem de prop.
-Si voleu passar, passau,
que jo no vaig de cançons.
Som més capaç de canar
veta, que vós fer seions.

A la Font d’Alquilà hi ha una guilandaina.
S’aixeca en bon matí per compondre bugada.
Mentres la componia, tres cavallers passaren.
Quan tornaren passar, tots tres s’hi aturaren.
Va començar el major: -Oh, quina guilandaina!-
I respon el segon: -¿No deu esser casada?-
Va respondre el petit: -Deixau estar la dama.
Si el seu marit ho sent, seria castigada.-
La Reina en el balcó, la feta se mirava.
Com arriba el seu marit, mala sogra l’hi contava.
I, com ella arriba a dalt, en voleu de bastonades!
Llavò la deixen fer, mig morta o mig baldada.
Se colga al cap d’un poc, trista i desconsolada.
I la sogra, el matí, a cridar-la pujava:
-Vaja, Catalineta, a passar la bugada.
-Guaitau darrere el llit, veureu la sang qui raja.
-Diguès, Catalineta, quins metges vols tu, ara.
-Els metges que jo vui, el llit i la mortaia.
-Digués, Catalineta, quins vestits vols tu ara.
-Els vestits que jo vui de la Verge del Carme.