Devers s’horta d’Alcoraia
hi va fer un tebolí
i es molineret va dir:
-Me’n vaig a girar es molí.-
I se’n va anar a dins sa paia.

Jo aquí call i mir i escolt
i romanc amb so cor negre.
Encara que no el conega,
tateix, comanau-lo’m molt.

Vós sou l’estelet brillant
descobert d’ennigulada,
qui, com ve de matinada,
els seus raigs van augmentant;
jo, per esser-vos davant,
careta de diamant,
derramaria sa sang
que Déu del cel m’ha donada.