El sen Cardell estudia
a un llibre mascarat.
Per cada hora de bondat
en du cent de picardia.

Una dona llarga i prima, ara va de bo;
prima com un bacallà, ara va de bo, ara va de bo,
passejava per la vila, ara va de bo.
-Caragols, ¿qui en vol comprar? –Ara va de bo, que de bo va!
-¿A quant les voleu, madona? –A cinc van, a mesurar.
-¿Les me voleu donar a quatre? –A quatre no els hi puc dar.
-Mal vos caigués sa senaia i no la pugueu aixecar!-
Com va voltar cantó, sa senaia trabucà.
Un geperut qui passava la hi va ajudar a aixecar.
-¿A quant les veneu, madona? –A cinc van, a mesurar.
-¿Les me voleu donar a quatre? –A quatre no els hi puc dar.
¿Què és això que duis darrere? –An això deixau-ho estar.
Això és una lledriola que no la puc encantar.

Jo no crec que m’empeçoles
un altre any en so segar,
perque mos fas aixecar
una hora antes de cantares
dematins ses terroles.