Rossinyol de primavera, tu que vas cantant, cantant,
ja diràs a mon aimada que l’esper amb un gros plant,
per sebre que la guerreja un altre jove galant.
Déu faci sia mentida una desgràcia tan gran.
Vine aquí, veuràs mu mare
arrufada a un racó.
Plora perque et tenc amor.
Mira de què està enfadada!
Si la vols que tengui jocs,
l’has de cercar jove i sana:
aqueixa de Sa Cabana
és un mira’m i no em tocs.