Silenci, tothom arreu;
m’heu d’escoltar
un cas que vos vui contar,
segons veureu.
Parlaré, si no ho sabeu,
del Risso Canyisso,
amb so pelleco estantisso
i enravanat.
Vegent la necessidat,
m’acost a ell
i li entreg el ramell
d’una llenderra.
Ell se tira per enrere
fent grans espants,
vegent los senyors milans:
-Faran bacó
de mi, que em serà millor
que viure més.
Quant faç me diu a través
i tot a tort.
Però, antes d’esser mort,
desig tendria
destinar-me s’obra pia
corresponent,
i firmar un testament
amb gran claríci’,
per excusar sa malíci’
dels meus llegats.
Deixar ets hereus governats
és necessari.-
Aquí s’entrega es notari;
fantasiós,
amb un terme carinyós
m’ha demanat:
-¿Què noms? ¿A on ets nat?
¿Qui t’ha nodrit?
-Sapi, senyor, que jo em dic
Risso Canyisso
amb so pelleco estantisso.
He posseït,
dins es lloc de Solleric,
es que em criaren
i,de tres anys, m’entregaren
a un fuster,
i me va tractar tan bé
que vaig ’rribar
a no porer-me aixecar
amb tres tirades.
Me’n donà, de garrotades
per dalt sa pell!
Emperò d’ordi novell,
nio un sol gra,
i a lo punt ja va arribar
a dar-me reble.
Mestre Juan no va sebre
què fer de mi.
Va pensar i va advertir
l’amo En Julià
que me vengués a cercar
i me’n menàs
pensant que em temdria gras
en tres setmanes.
I ara ja ha perdut ses ganes
d’alçar a s’ansa;
tant he feta sa balança
que n’he caigut;
’xecar-me tot sol no puc
ni amb companyia.
Una mortal agonia
tan pres me té.
Per això trot que convé
escriure prest.
Vénga es notari molt prest
i s’escrivà.
Primerament vui deixar
a los milans
hereus de ses meves carns
i de sa pell.
Sa freidura i es cervell
a ses moixetes,
que vénguen arpes estretes
a pendre es trossos.
An es cans deixaré ets ossos,
roegaran.
Tots plegats asistirán
a mon enterro.
Ja haurà acabat mon desterro,
tan rigores,
i me n’aniré gojós,
a los meus cels.
Ja no menjaré pus rels
de paorella,
perque tenc sa gargamella
plena de terra.
Sempre he combatut en guerra
des que som nat
i ara ja som arribat
an es suplici.
sentenciat per justíci’,
al punt som mort.
Aquell qui no té conhort
ja pot plorar,
i mai més, de cavall magre,
en torni comprar!.

Cara de sol resplendent,
jo sempre he pensat en tu.
Tu no penses en ningú,
només en la teva gent.

Anit farà bona lluna
i ets ametlers bones ombres;
jo n’he d’acompanyar una,
sa que manco se fa comptes.