A quinze anys, la joveneta
ja se comença a estufar;
no s’atura de fregar
per dur sa cara ben neta.
An es setze, ja se’n va
amb amigues p’es carrer
i només està endarrer:
-Fulano, deu festejar?-
En es desset, ja se posa
dreta damunt es portal,
ben planxat es davantal,
i a cada galta una rosa.
An es devuit, ja se’n va
amb rams a ca’s teixidors
per fer-se uns estufadors
que tenguen molts de colors
p’es fadrins fer enamorar.
An e sdenou, j ase’n va
a qualque ball amb sa mare;
mai la veuen seure plana,
sempre té que pucejar.
An es vint, dóna turment
a son pare i a sa mare:
-Vull faldetes d’indiana,
travessos de cada vent.-
An es vint-i-un. ja té
cànyoms i estufadors,
però no té festejadors,
que és lo que ha de menester.
i an es vint-i-dos, ja diu:
-Mumare, jo em casaria...-
I sa mare diu: -Ma fia,
cerque busquets i fé es niu.-
An es vint-i-tres, ja va
a misseta cada dia,
i no surt fins a migdia,
que ja és hora de dinar.
’N es vint-i.-quatre, mermula
quants de grells té la taronja:
-M’he haguda de tancar monja,
perque ningú m’ha volguda!

Si no se repinta,
la repintarem
amb una llendera
que li donarem.

Quan jo era petitó
qui mu mareta em gordava,
per jugar cartes me dava;
per això som jugador.