Bona amor, surt i vinè
en aquesta lluna clara.
Dos germans cara per cara
estan per a pegar-sè.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amistat. Enemistat. Baralles, tupades
Santanyí
458
III
Una matinada fresca, ul-la-là, , quina fresca hi feia!
Me’n vaig voler anar a caçar, ul-là-là, quina freca hi fa!
I no vaig trobar cap caça, per jo porer-li tirar,
més que una sola pastora dins el cor de l’auzinar.
La vaig trobar dormideta i no em va veure arribar.
Vaig coir un brot de viola i an el pit l’hi vaig posar.
Amb l’oloreta que feia, la pastora es despertà.
-¿Què buscau aquí bon jove, que em veniu a despertar?
-La vostra amor, pastoreta , si la’m volíeu donar.
-Demanau-la an els meus pares, o si no, an el meu germà,.
o també a la tia monja, o al meu onclo capellà
Que, si ells la vos donaven, per ben donada estarà.
¿Voleu-me dir, pastoreta, de qui és el bestiar?
-Les auveietes són meves, els bouets del meu germà,
les esquelles del meu pare, si jo vui, les me darà.
Hei ’via un galant senyor
que rondava es seu castell.
Suallà, no gaire lluny d’ell,
hi habitava un llaurador.
Només tenia una fia
blaca, rossa, la més bella,
i el senyor, perdut per ella,
s’abrasava nit i dia.
Perque, en tots aquells contorns,
no hi havia cap fadrina
que tengués cara tan fina
ni tantes gràcies ni dons.
Cada volta que la veia,
son amor li ponderava.
I, si li diu que l’adora,
si devers ella s’acosta,
li diu: -Mira, salerosa!-
I ella li torna resposta:
-Vostè es comte i jo pastora.
-Jo, pastor per tu em faré;
de riquesa n’estic fart!
-Senyor Comte, ja heu fet tard,
i el meu cor altri ja el té!-
Es Comte, fora de si,
se’n davalla en es torrent
i, com no veu passar gent,
va sortir enmig d’es camí.
Molt de lluny li va aparèixer
un jove que se’n venia.
Era el jove que volia
sa rancor dar-li a conèixer.
Li diu: -Mira, tu me fas nosa!
me mates o te mat!
Un d’es dos d’aquest combat
posarem davall sa llosa!-
Li pegà quatre sabrades
i sa vida li llevà.
-Així mai podràs tornar
a ca sa teva estimada!-
An es mort el du corrents
a enterrar a dins sa pleta.
Es Comte, fora de si,
s’entrega a ca sa pastora
qui es seu estimat enyora
i no sap què passa aquí.
Dins es cuarto la se’n du,
mira si els ha vist ningú;
sa porta, darrere, tanca.
La pobra pastora crida:
-Estimat meu ajudè’m!-
En terra cau esmortida;
de tot quant passa no es tem.
Se n’entra el Comte i la mira,
i un manto de dol li tira
i a sa cara un glop de sang.
Com se’n tem que ve sa nit,
en es torrent se’n davalla,
i allà es renta i calla
i se’n torna a lo seu llit.
Com se’n tem que l’auba pren,
ell n’obr una retxillera,
i, dins es mirai espera,
i sa taca encara es veu.
I, per espai de set anys,
cada volta que es rentava,
es mirai li presentava
a sa cara un glop de sang.
Yo te daré mi amor,
Y además mi riqueza,
y de mi grandeza,
tu seràs señor.
A lo punt que arriba En Pere,
–Bon vespre! ¿Com és? ¿Com va?
¿Que heu sopat, o heu de sopar?
–Si en vols, encara n’hi ha.−
I la joveneta està
amb so mocador en sa mà
que no pot dir res, de pena.