M’han dit, Colau Pariret,
que t’havies de casar.
Es meu cor rebentarà
baix d’es teus peus, ramellet.
Quan fórem davant es puig
pegàrem un toc de corn:
-Gent d’es Rafal, fora son,
que sa novia vos fuig!
Vós teniu ses mans tan blanques
com lo puríssim paper,
oh diamant vertader!
oh coral de dos mil branques!