Quan sortia a passejar:
-Baltasar, fas mala cara!
-Tenc s’al•lota combregada
i orde d’extremunciar!-
Quan s’al•lota se morí
jo n’era a pescar de canya,
i un amic meu me va dir:
-Baltasar, ¿tu ets aquí,
i t’enterren s’estimada?-
Com som al Puig Andritxol,
se posen a repicar:
-Deuen dur a soterrar
sa prenda d’es meu consol!
Me faré un vestit de dol,
que a s’enterro vui anar.
I com vaig arribar allà,
sa gent ja estava aplegada.
Sa mare em pega capada:
-Entra açí dins, Baltasar!-
Com la vaig veure allargada
amb so floquet a damunt,
voldria haver estat difunt
i l’hauria acompanyada!
Com jo vaig agafar es llit
per dur a enterrar sa comare,
jo vaig dir: -Adiós, casa,
que per mi ja haurà finit!-
Com la treien de ca seva,
que la duien a enterrar
sa mare un sospir va dar
amb so mocador amb sa mà;
-Adiós, fieta meva,
aqueixa careta teva
pols i cendra ha de tornar!
Com la duien a enterrar,
la passàrem per sa plaça.
Mos posàrem a resar
una salve a cada passa.
Usàrem d’aquesta traça
fins que va esser en es fossar.
Com vàrem arribar allà,
que en vaig descobrir sa fossa,
va esser sa pena més grossa;
això ja ho poreu contar!
Jo li vaig voler llevar
coixinera i llençol.
Vaig dir a la gent del redol:
-Per voltros hi ha consol,
però per mi no n’hi ha!.-
Com la vaig haver enterrada,
a sa mare li vaig dir:
-Jau, vet aquí es coixí
a on jeia s’estimada!-
Com la vaig haver enterrada,
la vaig ’cabar de servir
i llavonses li vaig dir:
-Així com mos veim aquí,
al cel te vegi, estimada!

Un ropit damunt sa mata
canta i fa s’estufat.
Jo mai m’ho hagués pensat,
que es gats duguessen corbata.

Si jo li pogués pegar
an es sol una sempenta,
n’hi hauria més de trenta
que em vendrien a ajudar.