Es senyor de S’Horta té
pareier qui nom Toni,
i En Macià i en Jeroni
i llavò en Pep Garriguer.

Don Juan i don Ramon venien de la caçada.
Don Juan va caure mort, don Ramon ferit estava.
Sa mare el veu venir per un camp que verdejava,
coint violes i flors per curar le seves nafres.
-¿D’on veniu, mon fill Ramon? ¿d’on veniu, colors mudades?
-Ma mare, sainat me som, la sainia m’han errada.
-Oh, malhaja tal barber que tal sainia us ha dada!
-Ma mare, no flastomeu, que és la darrera vegada.
Entre jo i el meu cavall, portam vint-i-nou llançades;
el cavall ne porta nou i jo totes les que falten.
El cavall morirà anit i jo a la matinada.
El cavall l’enterrareu al lloc millor de l’establa,
i a mi m’enterrareu en el vas de Santa Eulària.
A damunt hi posareu una espasa entravessada,
i tothom qui passarà dirà: -Ai, pobra mare!
Los dos fillets que tenia moriren a la caçada.

Si a fora vos n’anau,
mon bé estimat, adiós;
i, si feis altres amors,
maldament siguen millors,
pensau en ses que deixau.