Com m’havies d’enganar,
que em parlaves d’amorós!
Has fet es joc d’es traidors,
que, com los han fets favors,
llavò no ho volen pagar.
Déu del cel m’assistirà,
perque sé que és piadós,
i a tu te castigarà
perque vares destrossar
un abre tan preciós.

Jo m’aixec dematinet, damatí al punt de l’auba.
Jo me’n vaig a passejar pe runa costa molt llarga.
Quan som a mitjan lloc, ses campanes sent tocar
i me vaig girar darrere per veure el qui venia.
I va ser un amic meu, un amic de confiança:
-Oh, amic meu, ¿me vols dir tu per qui toquen les campanes?
-Amic meu, jo t’ho diré: per la teva enamorada.
-Oh, amic meu, no pot ser això, no fa un quart que l’he seixada.-
Volta el cavall en redó, de cap a ca-sev aanava.
Com mentres volta cantó, vé es balcó molt endolat
I se n’entrà per endins, com si fos amo de casa.
Quan va ser en es replà, en es replà de s’escala,
vé la jove amortaiada, vestida i enflocada
així com ’via d’anar.
El jove s’ajoneià i perdó li demanava.
-Catalineta, aixeque’t, que l’anima és condemnada.
Vés abaix an el celelr, trobaràs la mia mare,
i li diràs que te don les claus de la mia caixa,
i dedins hi trobaràs l’anell d’or i ses racades.-
El jove, quan sent això, se pega tres punyalades:
La primera, caigué en terra; la segona, el va ferir:
la darrera, va morir.
I als qui estan enamorats, a tots los passa així.

De la falguera, llavor
no n’han vist ni trobada:
perque antes d’esser granada,
de l’abre cau, de temor.