Ja sé que tu diràs sempre
que estàs més rica que jo,
però no m’espanta això;
si un mencaba, s’altre augmentaba.

Si es pern del món se rompia
i Mallorca s’afonàs,
i s’aigo que s’eixugàs,
i Déu del cel davallàs,
estimat, perque mudàs,
jo encara no mudaría.

Oh estimat, que anau de coix!
¿O heu tirada malaltia?
Jo, p’es camí, com venia,
olorava i sentia carn que pudia;
¿que devíeu esser vós?