La Verge Maria estava
contemplant i meditant
quin dia havia d’esser
es dia d’es seu traspàs.
Un àngel li aparegué
i li digué:
-Oh Reina i gran Senyora!
Sabreu, Verge Maria,
de part de vostro Fill santíssim,
que, dins tres nits i tres jorns,
sereu passada
i al cel sereu pujada
en cos i ànima.
-Oh, àngel de Deu!
Oh, ànima mia!
Digau a mon Fill Jesús
que molt contenta en som,
si em vol concedir un do
que li demanaria:
Que, a l’hora del meu traspàs,
no veja el gran Satanàs.
-Mare meva, ell el veureu,
però por d’ell no tendreu,
perque el cap li heu trencat
i es poder que en Vós tenia
Vós també lo hi heu llevat,
i fugirà de vós
per no veure-vós.
-Àngel de Déu, ànima mia,
digau a mon Fill Jesús
si em donaria un do
que molt li demanaria:
Que a l’hora del meu traspàs,
que los apòstols hi sien.
-Mare meva, ja hi seran,
però no vos veuran,
perque tots dormiran.-
La Senyora s’aixecà
molt contenta, amb alegria,
i se’n va anar a aguiar
la seva santa mortaia.
I, com la va tenir
aguiada, se’n tornà
an el seu llit
blanc i polit
i va expirar.
Sant Juan prengué la pauma
tot florejant,
i los tres ciris cremant.
S’aixeca el gloriós Sant Pere
amb el gloriós Sant Juan:
‘gafaren el cos de Maria
i el dugueren a enterrar
a dins son preciós llit.
Hi hagué un vei molt atrevit
que hi volgué posar sa mà
damunt el llit de la Senyora.
Sa mà, seca li restà,
i se va posar a cridar
com si fos tornat orat.
Va dir: -Senyora, jo em crem!
I voltros, deixebles,
¿no em voldríeu curar?
-Oh, mal vei enveierat!
Si en voleu esser curat,
heu de creure que ella és verge.
-Duis aigo, batiau-mè,
que jo ja crec que Ella és verge.
D’aquí endavant, porà esser
que se’n convertesquen molts.-
I el gloriós Sant Tomàs
en tal misteri no va esser.
I va sentir una veu molt manuel
qui deia: -Tomàs, Tomàs,
a mia casa aniràs
i diràs
que m’has vista.-
Va girar els uis an el cel.
Va veure la verge Maria
qui se’n pujava
en cos i ànima.
’Nava acompanyada d’àngels
i arcàngels,
serafins.
Amb la lluna per tapins
i el sol per vestidura,
la corona d’estrelles
i meravelles
que no es pot dir ni contar.
-Mare meva, no em voldran creure
si no me dau es cinyell
de la vostra santa mortaia.-
I Maria Santísima
el se lleva
i l’hi dóna amb la seva mà.
I el gloriós Sant Tomàs
se’n va anar
allà on estava retirat
el gloriós Sant Pere
i el gloriós Sant Juan.
I toca a la porta.
-¿Qui és qui toca a la porta?
-El gloriós Sant Tomàs.
-Tomàs, Tomàs!
Ja no ets estat ni seràs
a la mort de Nostra Senyora!
-Ah, Tomàs, Tomàs!
Sempre t’has volgut burlar
de nosaltros. Per això,
Maria Santísima
no t’ha volgut
en la seva santa festa
ni en la seva santa mort.
-Antes bé, que anau errats!
Jo l’he vista, i voltros no.
’Nava acompanyada d’àngels
i arcàngels,
serafins,
amb la lluna per tapins
i el sol per vestidura,
la corona d’estrelles
i meravelles
que no es pot dir ni contar.
I si no voleu creure en mi,
vet aquí
el cinyell
de la seva santa mortaia.-
S’aixeca el gloriós Sant Pere
i el gloriós Sant Juan
i se n’anaren
allà on havien enterrat
el cos de Maria,
i trobaren
un preciosíssim llit
de flors sobre flors
que les mil olors llançaven.
D’aquí se departeixen
les Vangelis
que canten el dia d’avui
per açí i per tot el món.
Qui menció d’ella farà,
en pecat no morirà.
I noltros que la direm
en pecat no morirem.
Qui la sap i no la diu,
qui la sent i no l’escolta,
a Déu n’haurà de donar compte.

Un vespre, devers la una,
quan me’n vaig anar a colgar,
jo vaig veure emmidonar
dues joves a sa lluna.
De ses dues, n’hi ha una
qui es `midó li sortí clar.

Venim de nevatejar
de ses muntanyes de Lluc.
Si aquesta setmana puc,
jur que m’he d’aprofitar.