El sen Piris, s’altredia,
no el sentia anomenar.
Ara m’ha dit que tenia
un bou que el feia llaurra.
Sa dona qui el va encarar:
-Jo, si fos de tu, el vendria,
i es doblers donaria
a gordar a un capellà,
i tendria per pagar,
en morir-te, s’obra pia.-
El Sen Piris té un bou
i el fa jeure a sa serena,
i n’hi dóna per s’esquena,
tant si vol com si no vol.
El sen Piris ja du dol
amb sa corbata de llista.
Vaja quina cosa trista,
perque sempre v atoto sol.
El sen Piris diu “no, no”,
que no vol comprar pastura,
perque es seu bou, per ventura,
no serà pasturador.
El sen Piris té un bou
de primera,de primera;
en sentir olor de somera,
taia un cabei al vol.
El sen Piris té un bou
i el fa jeure dins s’armari,
i li fa passar el rosari
tant si vol com si no vol.
El sne Piris no té bou
ni vaca ni vedelló.
I mestre Tasar Rutló
l’han fet es Batle Major
d’es poble de Llucmajor,
per aturar es renou.
El sen Piris paredava
un marge sense martell,
i va passar un aucell
i li tomà sa filada.

Amor, no sé què teniu,
que me feis tan mala cara!
¿Me voleu dir es motiu?,
que em feis estar embarassada.

En es portell del Rei moro, una mala herba hi havia;
si la jove ne menjava, danyada ne romania.
La Infanta Isabel va esser la desgraciada
que d’aquella herba menjà i en va romandre danyada.
El Rei estava a la taula, fit a fit la se mirava.
-¿Per què me mirau, Senyor, per què me mirau la cara?
-¿I com no et tenc de mirar, si pareix que estàs danyada?
-No, mon pare, no és això; és l’amr qui m’ha olvidada.
Me som banyada a l’estany i l’aigo m’haurà opilada.-
La feren mirar a vuit metges, los millors de dins Granada.
Quatre li miren los polsos, quater li miren la cara,
i tots quatre s’avengueren : -La Infanta n’està danyada!
Que la se’n duguen a un bosc, que no sia mermulada.-
Digueren que no ho sabien per no agraviar son pare.
Just saben la veritat una esclava i sa mare.
La se’n duen an el bosc, perque està molt delicada.
L’esclava l’anava a veure, la vestia i la calçava.
-Jo l’hi diré, mala nina, jo l’hi diré a ton pare!
-Si l’hi vols dir, diga-le-hi; diga-le-hi, la mala esclava,
que vaig menjar d’aquella herba, perque talent no tenia!
-Bon dia tenga, mon Rei.- L’esclava, tengueu bon dia.
-Vos vénc a explicar un secret, si m’alliberau la vida.
Que la vostra vida, esclava, ben alliberada sia
-La Infanta dona Isabel tres infants ja nats tenia.
Si digués que en tendrà quatre, cap mentida vos diria.-
Com el Rei va sentir això, se va asseure a sa cadira.
Se pegava tocs p’es cap: -Anau a menar ma fia!

-Mala fia, vine ací; vine ací, la mala fia;
si lo que m’han dit és ver, pompte te castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
Mandaré fer un gran foc i seràs cremada viva.
Emperò si veig que és fals, l’esclava castigaria.
-Lo meu pare, aquí em teniu, poreu fer la vostra via.
Ja sent los dolors de part, l’infant vol venir a la vida.
A la cambra em trobareu; prest sabreu si és nin o nina.
Mentres salveu l’infantó, a mi em poreu cremar viva!