Oh Sant Nofre gloriós!
Demà és la vostra diada;
si de sol no és carregada,
en acabar s’escarada
promet venir a veure-vós.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Sant Onofre
Sant Joan
112
III
Estava a sa Torre Nova
com rosa en el seu jardí.
Germà, perque jo som pobra,
¿us voleu riure de mi?
-Si tu ne vas darrere, jo t’aniré davant,
Jo me faré la lluna, lluna del cel més gran.
-Su tu te fas la lluna, lluna del cel més gran,
jo me faré nigul i t’aniré tapant.
-Si tu tes fas nigul i a mi me véns tapant,
jo me faré la rosa, rosa del roser blanc.
-Si tu te fas la rosa, rosa del roser blanc,
jo me faré la beia i t’aniré xupant.
-Si tu te fasla beia a mi em véns a xupar,
jo me faré balena, balena de la mar.
-Si tu te fas balena, balena de la mar,
jo em faré pescador, pescadoret de nau.
-Si tu et fas pescador i a mi em véns a pescar,
jo me faré l’arena , arena de la mar.
-Si tu te fas l’arena, arena de la mar,
jo me faré les ones i te vendré a banyar.
-Si tu te fas les ones i a mi me véns banyant,
jo me faré le llebre, llebre del camp més gran.
-Si tu te fas la llebre, llebre del camp més gran,
jo em faré caçador i t’aniré caçant.
-Si tu et fas caçador i a mi em véns a caçar,
jo me faré la monja, monja de l’Olivar.
-Si tu te fas la monja, monja de l’Olivar,
jo me faré el frare, i et vendré a confessar.
-Si tu te fas el frare i em véns a confessar,
més val que mos casem, no tornarem penar!
Ja s’han aplegats bons dos,
amics corals,
que van buidar barrals
per ses tavernes,
No han menester llanternes
per entrar-hí,
emperò per a sortir
ja n’han mester.
Millor seria un fester
de gran flamada
i que no fes cap orsada,
com pot seguir,
a un altre es pot ferir
i dur-se’n un xasco.
Perilla agafar-li asco
i vomitar.
Seria lleig publicar
sa gateria,
i fer-ho de bell de dia
molt mal estil.
En Jusep se’n va a can Gil
a buidar tasses
amb En Tià Carabasses,
alias Mama,
i tot lo dia s’exclama:
-Beguem, bo pruna!
Beguem, que una no és ninguna!
Beguem-ne més;
encara tenc dos doblers
per repetir!-
En Tià diu: -Vet aquí
un amic meu!-
Com veu que no li sap greu,
lo fa gastar.
-Oh, l’amo!- crida En Tià-
teris sa botella
i beurem la xorbella!
Treis xamporrat,
que jo en som molt afectat,
i d’aigordent!-
Se beuen s’enteniment
amb sa lliçó.
I En Jusep tomba redó
quan l’han tastat,
romangueren tot astorat
sense paraula.
I Na Maria Banaula,
sa seva dona,
tota se veu li retrona
dins es carrer:
-Que facen venir es barber,
que En Pep té mal!-
Es barber diu: -Es brocal
que l’ha tocat!-
Ella diu: -Pep, tu estàs gat,
gran polissó!-
I ell agafa un bastó
per pegar-lí.
I diu: -Surt-me d’aquí,
dona ramera!-
Fent esses li va darrere
per sa botiga
i, de cop, fér a una biga
i a un banc.
Veis aquí que un roig de sang
li tiny sa cara.
-Ai! Jo t’assegur des d’ara
la’m pagaràs!
-I tu no t’aguaràs
ara ni mai,
fins an es darre badai!-
diu Na Maria.-
Tu toques sa xeremia
massa sovint;
lo te donen franc de quint,
an aquest suc.
-Jesus, Jusep, jo no puc
aguantar més
que te vegin p’es carrers
de tal manera…
Això ja me desespera:
hala, a colgar!-
Caiguent d’aquí i d’allà,
’nant de la banda,
lo se’n mena dins la cambra,
cap an es llit,
i roman tot embaltit.
Sa dona plora,
i ell, al cap an es llit,
i roman tot embaltit.
Sa dona plora,
i ell al cap de mitja hora,
somia beure aixopit.