Jo tenc un guerrer llogat
que fa sa feina per mi,
i sols no li he de dir
quin dia es mes ha acabat.

Al punt que som arribat
i n’he tirades les eines,
sop i faç totes ses feines
així com puc d’aviat.
Com som damunt es portal
qui me’n vaig a festejar,
voldria porer tornar
una àliga o un milà
per més prest porer arribar
a ca s’estrella coral,
que, per mi, porta més sal
que no congria la mar!
Com som enmig d’es carrer
per anar a Son Rebostet,
Magdalena, per veure’t
que de pena passaré!
Com som en es Pontarró,
que sortia de la vila,
jo li dic: -Oh, vida mia.
en tu he posada s’amor,
som tot lleal servidor
en qualsevol cosa sia!-
Com som en es Pla d’es Cós
an es bastiment pos vela.
-Ara és hora, Magdalena,
que refermis ses amors.-
A sa Creu de Na Bernada
duia trot de peixeter
per por que s’altre guerrer
no me fes pegar esquenada.
Com som a sa Guixeria,
allà un pensament vaig fer:
que, si hi trob altre guerrer,
quin glop més amarg seria!
-¿Hi heu pensat, vida mia,
en una tal cosa fer?-
Com som davant es portal
d’allà on tots hem d’anar,
allà me solec senyar
i un parenostro resar
perque Déu me guard de mal.
Me’n vaig amb so cor lleal,
lo meu bé i tot hi va.
Quan vaig esser en es torrent,
en un bot el vaig passar;
quan vaig esser allà dellà,
feia més via que es vent.
Com som damunt es Collet,
qui descobresc Son Servera,
adiós Ca Sa Cuinera,
veinat de Son Ciriet!
Com arrib damunt es coll,
mirant a Son Rebostet,
Magdalena, per veurè’t
feia més via que es sol.
Com som a s’establiment
de ca l’amo Antoni Sales,
hi pens i dic tres vegades
que és de ses coses més males
es mal d’enamorament:
es passar tant de turment
perilla batre-hi ses ales.
Com som en es Rafalet,
la vaig sentir conversar,
i en un bot me vaig tirar
a sudavant es Pouet;
n’estava abrasat de set
i s’aigo no em vaig mirar.
Més que caminar, corria
en es pla de Cala Sort
i no tenia conhort
pensant que colgada estaria.
Hauria estat, vida mia,
en dissabte matar es porc.
Com som damunt es portal,
toc, i ella me ve a obrir,
i ja no esper a tenir
tanta d’alegria mai!
A lo punt que veig entrar,
me dà cadira per seure,
i fins hora d’anar a keure,
amb ella vaig festejar.
I, com me’n vaig despedir,
lo darrer que me va dir:
-Ja pensaràs a tornar!
- Pena no n’has de passar,
que em fonc quan no som aquí!
-Vés alerta, serverí,
a fer-me pegar esquenada,
que et donaré una tupada
que et recordaràs de mi!
-Això no se fa a tupades;
cadascú fa lo que pot.
Tu ho tens lluny i jo ho tenc prop;
es córrer serà de bades!

Adiós vos vénc a dir
perquè sé que vos n'anau;
i, si un cas no tornau,
¿vos recordareu de mi?