L’amo de Son Espanyol,
com es de Son Magraner,
i es de Son Versó també,
són com a tronxos de col.

En dia que te n’anares
a fer es servici a Ciutat,
jo tenia per, estimat,
de fer qualque desbarat,
de sa pena que em deixares.
Jo no sé, pares i mares,
com no feis coses més rares
com vos cau un fii soldat!

La planc, pobra joveneta,
l’enuig que degué tenir,
quan son pare li va dir:
-¿A on tens sa cadeneta?
-Mon pare, jo l’he perduda
per s’Olivar d’es Cocons.
Corrent darrere es voltons,
solament no m’he temuda.
Mon pare, vos ho vull dir,
perque trob que vos importa:
jo, p’es forat de sa porta,
l’he donada a un fadrí.
Un fdarí la du lligada
i anit ha de venir.
(Verge del cel coronada,
li poreu sortir a camí!)
En voler poreu tenir
sa mortaia preparada
i sa tomba destapada
per enterrar-m’hi a mi.
A l’instant, veureu mumare
endolada, per aquí,
i llavonses poreu dir
si m’he morta enamorada.
I la gent dirà de mi:
-N’és morta la joveneta
que ha donat sa cadeneta,
per sa porta, a un fadrí!