Ja se’n vénen, ja se’n van a Sant Jaume de Galícia.
Volen demanar a Déu un ninet o una nina;
i quan són enmig de mar, de moros ve l’envestida,
i maten el Comte Flores, sa muller prenen cativa;
i no la gosen matar perque és dama molt polida:
porta vestits i mantells d’or i d eplata molt fina.
-D’ella farem un present an els Reis de Moreria,
i molt bé mos pagaran una esclava tan polida.-
Quan la Reina la va veure: -D’on heu duita la cativa?
Tornau-la-vos-ne al punt, o si no, cremau-la viva,
que tenc por que, si la ves el Rei s’enamoraria;
i ella seria la Reina i jo l’esclava seria.-
Una vella que ho snetí, al punt ja li responia:
-Deix-la estar, Senyora Reina; deix-la estar, senyora mia;
serà bona per rentar, per rentar a la marina,
i mentres anirà i vendrà, la color blanca perdria.-
Hi va consentir la Reina; i rentava nit i dia,
i, com més i més rentava, los colors més sans tenia.
Quan ve al cap de los nous mesos, la Reina tengué una nina,
i també a l’altra cambra, un nin tingué la cativa.
Les criades de la Reina usaren de traidoria:
donen el nin a la Reina, i a la cativa la nina.
-¿Me vols dir, la bona esclava, quin nom dónes a la nina?
-Ma filla serà Isabel, Isabel serà ma filla,
perque hi tenc una germana: dona Isabel de Castilla.
-¿Me vols dir, la bona esclava, ton pare com se nomia?
-El meu pare, don Juan, la mare, donya Maria,
l’espòs meu el Comte Flores i jo sa Rosa-florida.
-Si lo que me dius és vera, tu n’ets germaneta mia!-
Elles plorant s’abraçaren; departir-se no podien.
El Rei, que les vé plorar, lo que passa no sabia.
-¿Que t’ha enutjada l’esclava, i la faré cremar viva?
-Senyor Rei, no m’aha enutjada, antes m’ha dat alegria.
Que si li feis mal a ella, a mi mateixa el me faríeu,
que ella és la meva germana, és la germaneta mia;
jo qui l’he feta rentar, ha mig any, de nit i dia!
-Digau-li si vol ser mora, i molt bé la casaria;
la casaré amb un senyor el més ric dela Turquia.
-Germana, digau que sí; digau-ho, germana miia,
i antes de fer el casament, noltros farem nostra via.-
El Rei se’n va anar a caçar, a caçar se’n va anar un dia,
i elles dues s’embarcaren amb sos nins i ses catives,
i molts d’esclaus cristians que Déu del cel beneïen,
perque else deix arribar a la terra mallorquina.

Mistos de pelleta,
mistos de paper.
S’al•lota més guapa,
sa d’es sabater.

Quan sa sobrassada és lloca,
sols no és bona per menjar;
deixa-la, però, assaonar
i veuràs quin pito toca.