¿On m’has duita, Salvador,
a morir dins s’Estorell?
Me’m pendrà com el vedell
qui p’es seus peus du sa pell
a ca s’assaonador.

El pobre pare cansat,
quan torna de trebaiar,
no troba cuit es sopar
ni cap plat hi ha escurat.
L’homo se queda enganat
i se cansa d’esperar
que ella torn de passejar
amb sa fia i s’estinat.
Sa dona, cara tristeta,
li diu: -¿Que estàs enfadat?
I li fa es sopar aviat:
-Trobes que m’he estorbadeta?-
I li toca sa galteta,
i ja el me té aconhortat.
Com ell estarà colgat,
tornaran a fer volteta.
S’homo queda dins es llit,
rebut, prova de dormir,
i sa dona pren camí
amb sa fia, aquella nit,
cerca qui cerca, amb delit,
per porer-se devertir,
foraster o mallorquí,
un genre gran o petit.
Es dissabte, en arribar,
troba sa dona arrufada,
i li diu: -¿No estàs trempada?
I ella li para sa mà:
-Da’m es doblers per pagar
sa setmana que hem passada,
que jo estic tota enfadada
d’es gasto que aquí s’hi fa!-
S’homo queda dents estretes
i arriba fastidiat
de sa feina, tot suat;
li dóna devuit pessetes
que, per flocs i banderetes,
sa dona li té gastat.
No basta quant ha guanyat
per pagra es flocs i ses vetes!
I diu el pobre enganat:
-Per estimar ses faldetes!

Un soldat, per esser bo,
mai l’han de veure aturat:
com no té res embrutat,
que faça lo que faç jo.
¿Que lo d’enmig me fa por?
Cerc es racons i m’amag.
Si troben que m’he estorbat,
don sa culpa que és estat
que d’es ventre no estic bo.