D’es foc surten ses espires
d’es caliu de més endins.
Que són de purs es fadrins
que van darrera fadrines!

El dia que em vaig casar,
molt dejorn me vaig colguir.
Sa novia me va dir
que anàs amb ella a vetlar.
I, com se’n vengué a colgar,
prompte vaig botar d’es llit,
i li vaig dir: -Bona nit!
Jo me’n vaig a festejar!-
Ella me va dir:- ¿A on vas?
¿No te fa, sa companyia?
Jo te puc donar alegria,
en el món, tant com viuràs.-
S’estimada me digué:
-Lo que és estat, siga estat;
un homo, en esser casat,
a dins ca seva està bé.-
No sé si Déu m’escoltà
o l’àngel qui ho va oir:
morí abans de’s sol sortir
i se va fer enterrar.
Quan jo vaig obrir sa porta,
hi va haver un berfgantell:
-Homo, abaixa’t es capell;
dus dol de sa dona morta!-
Vaig deixar es capell en terra;
no el poria abaixar més.
Si me trobàs amb diners,
cercaria una guiterra
per ballar amb Na Miquela
que està a s’Hort d’es Codonyers.
Molts me deien que ploràs
i jo tenia alegria:
-Tirau, tirau, facem via,
i la durem an es vas,
i allà t’hi podriràs
i no daràs mala vida!

Diuen que es republicans
han guanyada sa bandera.
Es neos ’niran darrrera
com una guarda de cans.