En es Born fa bon estar;
sí que hi fa bona fresqueta!
Anem-hi, Catalineta,
en es pedrís de su-allà.

Jo tenc uns modos de viure
qui tu mai t’ho pensaràs.
Si em deixaves sa clau baix,
saps com me faries riere!
-Sa clan baix no et puc deixar
perque mon pare no hi és;
tot quant per tu puc fer, ès
deixar-te es corral empès,
i millor podràs entrar.
-Pes corral no puc entrar
per amor d’es galliner,
perque es gall esqueinarà
i sa gallina també.
Vine devers mitjanit ,
i sa gallina, que crid.
Saps quan mon pare dorm ferm!
-Baix d’un uiastre em posí
de colzo taiant tabac,
i quan el vaig tenir taiat,
allà m’hi vaig adormir.
Quan me vaig despertí,
mitjanit ja fonc tocada.
El cor me deia: -Ves-hí;
s’amor se serà colgada.-
Ja enfora veia dos llums
a sa casa a on anava;
pensau si content estava,
però emcara n’era lluny.-
Com el jove va arribar,
pega dos tocs a la porta.
La jove no ho va sentir,
i fonc com a dona entesa;
un macolí li tirà;
an es tercer, li obrí.
Es jove li demanava
si ja s’havia colgada
per tirar-se dins el llit,
ara que estava despuiada.
-Espera’m un poc su-aquí;
’niré a veure es veis si dormen.
la jove tancà la porta
i no la tornà obrir.
Jo no n’era per a creure
ni tampoc per a pensar
tenir sa gerra en sa mà,
i set, i no porer beure.
Tan grossa la m’has pegada
perque no pogués entrar.
-Si de tu pogués fiar,
lo que em demanes faria;
però vaig a reparar
si mon paret ho sabia.
M’estimat, voleu callar,
que tota estic retgirada.
Jo, aleshores, me pensava
que mon pare i mumare
me deixarien més blava
que s’aigo que hi ha a la mar.
Com per dins la casa entrava,
me pareixia un mort,
i això era la sort
o fou l’amor qui em cridava:
No has avisada ta mare
i això era la sort.

L’amo em diu: -Sega, seguè.-
I no en tenc gens, de seguera.
A s’ombra d’una figuera,
m’hauria de dir: -Asseu-tè.