Un dia passava
per baix d’un carrer;
vaig veure un roser
que roses tenia.
I jo li vaig dir:
-Roser preciós,
polit i hermós,
¿vols venir amb mi?
¿Vols venir amb mi,
amb mi fins Alger,
coirem taronges
d’aquell traonger?
Aquell taronger
tan apreciat;
el qui l’ha sembrat
habilidat té.
Habilidat té.
es fii d’es canonge.
Que, si vos feis monja,
jo frare em faré.
Jo frare em faré
i estaré ausent,
i em passejaré
per dins el convent.
Aquelles taronges
tenen gran virtut:
es malalts que en mengen
cobren la salut.
Aquelles taronges
que vós abastau,
obriu-me’n les portes,
no tanqueu amb clau.

¿A on ets, a on, a on,
on ets tu que tant m’adores?
Jo tenc unes cernedores
ses més garrides del món.

En arribar, l’escomet:
-¿Com te va anit, Magdalena?-
I ella me gira s’esquena
i se’n va, i jo romanc dret.