Lloc de Son Juan Arnau,
tu m’has llevada sa vida.
I vós, perloia garrida,
ten emprendada n’estau!

Es pas d’es dos guerrers.
Tots dos estan gelosos
qui no poren més.
En venir la fi,
ninguns s’hi casaran.
La jove nom Damiana.
És cert que la coneixeu
i vista moltes vegades.
Ella dóna unes uiades
de gat xemení.
Si fa penar un fadrí,
no me n’espant.
Tots dos s’atropellen tant
per esser-hi primer!
I el qui arriba darrer
passa fortuna.
Ell diu: -Ja festejaré
quan s’altre se’n serà anat.-
El jove, quan ha buidat,
a sa finestra se’n va.
Comença a tirar
maquets i maquets,
i la jove fent orbets
par que no ho senta.
E jove impertinent
mai se cansa de tirar.
Ella diu: -Mai se’n ’nirà;
convé que hi vaia!-
I surt fent una riaia:
-Bon vespre, estimat garrit!
Molt tard ets vengut anit,
que hi trobes guerrer.
Ell és arribat
primer...-
Si la jove volia,
no n’hi hauria...
Que és de mal, tenir guerrer
amb sa seva enamorada!
I, si ella n’és trempada,
m’hi fa vista de mostel.
Ell tot carregat de pèl,
embalsamat,
diu: -Sa jove, si us agrad,
esposem-mós!
-Oh, estimat, què heu dit vós?
Ja m’heu ginyada!
Assistau la diada
i fugirem.-
Aquest trob jo burro ferm,
cap alt, baix de la finestra,
d’es dematí fins es vespre.
Ara vos he dat l’exemple;
forçat serà
haver-vos-ho d’explicar,
qu eja sou a’s cap d’allà
i no dic més.
N’hem esqueixat es papers
i me spa greu.
Diré que, per compte meu,
vós ja sou morta,
i ho dic per darrera volta:
-Mal bé es facen ses amors
que teníem jo i vós!-
Vós voleu guanyar l’infren
amb aquestes coses.
I per si no en teniu noves,
sabreu com és.
¿No us havia dit, ningú
que aquests homos solen dur
armes vedades?
I ses primeres vegades
que tiren d’elles,
no deixeu tocar gonelles
a ningun mascle,
o si no tendreu sa tasca
de fer es paper
i acalar ets uis p’es carrer,
en esser-hí.
Això és parlar en mallorquí
i no en foraster.

Perduda, l’haurem perduda la carta de navegar.
Nou mesos d’anar per aigo sense mai terra encontrar.
I, abans de los nou mesos, acabaren el menjar.
Hagueren de treure busca a qual ’vien de matar.
El capità de la banca busca curta va estirar.
Mariners treuen l’espasa per matar el capità.
Capità tragué la seva per sa vida defensar.
-Fadrins, ¿qual és de vosaltres qui alt l’arbre vulgui pujar?
Jo li daré dotze lliures i la nau seva serà,
i una filla que tenc bella la hi daria per casar.
En va sortir un de molt jove: -Jo dalt l’arbre vui pujar.-
Mentres que a l’arbre pujava, el jove es posa a plorar.
-¿De què plores tu, bon jove, de què plores ara ja?
-Es que he afinada una torre i dos colomins volar
i llavò una senyora amb un rosari amb ses mans.
Posem-mos així com ella i Déu mos assitirà.
La torreta és de la Seu, això jo ho veig ben clar.
La dama és la vostra flla ambe qui m’he de casar.—
Mentres deia eixes paraules, la corda se va amollar.
El jovenet no s’aguanta i de l’arbre cau dins mar.
Allà mateix el dimoni tot d’una el va anar a temptar.
-Jo te donaré or i plata i tu me treus de la mar.
Jo te donaré or i plata i una nau per navegar.
-Jo no vui ni or ni plata ni cap nau per navegar;
només vui que, quan te muires, tot ànima m’has d’entregar.
-Ni ara ni quan me muira la meva ànima tendràs.
L’ànima s’entrega a Déu i el meu cos és de la mar,
i la resta que me queda anirà allà on Déu voldrà.
I, pel camí que ets vengut, si vols, te’n poràs tornar.