Sa font de s’Espinagar,
Margalida, que és d’enfora!
Jo hi aniria cada hora
si amb tu poria rallar.
Cara bruta, cara lletja,
de mi tant de mermular!
Jo n’he d’arribar a menjar
pebres frits amb so teu fetge.
-¿On anau, Mare de Deu? ¿on anau tan apressada?
-Abaix del pont del torrent, que una dona m’hi demana.
-No hi aneu, Mare de Déu, que és una dona mundana.
-Cap a ella me’n vaig jo, que tothom la desempara.
Cada vespre o matí el Rosari me passava,
el Rosari del Roser i els parenostros del Carme.-
La trobà amb els dolors de part i li va fer de comare.
A les onze de la nit, la dona ja badaiava.
Els àngels li feien llum, la Verge la coronava.
Se girà a l’infantó: -No te faltarà ta mare!