Ramell, des que estic ausent
lluny de la teva persona,
mon cor se vesteix d’una ona
blava, que la mar no en dóna
diada de sol i de vent.
No he trobat argument
que m’haja dat entenent
es mal d’enamorament
com tan fort s’encapirrona.
Com jo veig que es sol se pon
i que ja ha finit es dia!
Ausent de vós, vida mia,
he campat, i Déu sap com.
Com me mir es corredors,
es balcons i persianes,
encara me’n vénen ganes,
bona amor, de rallar amb vós.