A la vorera de mar hi ha una donzella
que brodava un mocador, cosa més bella!
Quan va esser en es brot major, ja no té seda.
Se gira cap a la mar, veu una vela,
veu venir un mariner que la nau mena.
-Mariner, bon mariner, portau-me seda.
-Digau-me com la voleu: ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que m’és més bella.
-¿Pujaríeu dalt la nau, gentil donzella?
Si anam a l’arenal, triareu d’ella.-
Mentres ella la triava, la nau fa vela.
Com va esser a s’arenal, s’adormí ella;
com va esser allà d’allà, ja se despertà.
Ella mira ençà i enllà, n’és lluny de la terra.
-Mariner, bon mariner, portau-me en terra,
que los aires de la mar me mouen guerra.
De tres germanes que som, yo soy doncella,
una és sa dona del Rei, s’altra és princesa;
jo qui som la més hermosa, som marinera.
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, som marinera
Una du manteta d’or, s’altra de plata;
jo qui som la més hermosa, duc estamenya.
Una du sabates d’or, s’altra de seda,
i jo, com a marinera, duc espardenyes.
Elles viuen dins palaus que fan enveja.
-No tengueu enveja d’elles, vós sereu Reina,
vestideta d’or i argent, coral i perles.
Per vós he trescat el món des del meu reine,
i ara que ja us he trobat, vos tendré sempre.
Silvana se paseaba con la ramera florida
y su padre se la miraba desde el mirador que había.
-Silvana, si quieres ser hika del alma querida,
te vestiría de oro y de plata te calzaría,
y las camisas de seda y el collar de perlas finas.
-¿Y las penas del infierno, padre, ¿quién las pagaría?
-Un Padre Santo hay en Roma que a los dos perdonaría.
-También hay un Dios al cielo que a los dos castigaría.-
Al bajar la escalera, se encontró madre y la hija.
-¿Qué tienes, hija Silvana? ¿qué tienes, hija querida?
-Es verdad que sois mi madre; con razón es que os lo idga.
Este traidor de mi padre, días hay que me persigue.
-Si tu padre te persigue, muy pronto se va a enmendar.-
A la mañana siguiente, día de Pascua Florida,
se cambiaron el vestido entre la madre y la hija.
Cuando una se lo quitaba, la otra se lo ponía.
Se fue al cuarto del Rey, allí donde el Rey dormía:
-Buenos días, padre Rey. –Buenos días, hija mía.
Sube a la cama, Silvana, sube a la cama, querida.
-Silvana, no soy Silvana; yo soy tres veces querida.
Primero nació don Carlos, segundo doña María,
tercero nació Silvana, la que tienes por querida.-
Al decir estas palabras, cayó al suelo desmayado;
le echaron agua a la cara por ver si revolvería.
Cuando el Rey revolvió, estas palabras decía:
-Tu serás mi protectora, mi dulce esposa querida,
porque has sabido guardar la honra de tu hija y mía.
Un vespre,
a colgar me n’anava,
i, mentres resava,
vaig sentir siular.
I jo vaig tornar
tres passes enrere,
per sebre qui era,
per veure-ho més clar.
I me veig un jove
baix de la finestra,
que, per aquell vespre,
volia pujar.
-Pujar, pujaries,
si tu em prometies
de prest davallar.-
Me torna contesta:
-Jo ja pujaré
i davallaré
com bé me caurà.-
Llavò va posar
sa guitarra en terra
i ella, sa pèrra,
sa porta tancà.
I ell va pujar
damunt la teulada,
amb una gelada
ben blanca, de neu.
El jove va alçar
tres dits una teula,
i l’amor va veure
a dins lo llit seu.
I n’hi va dir:
-Amor vertadera,
¿que és flor de prunera,
o passionera,
que teniu aquí?-
I jo li vaig dir:
-Amor tan amada,
per vós l’he sembrada,
i, si vos agrada,
la poreu coir.-
Varen festejar
més de dues hores.
Eren altes hores,
ningú els ho atrapà.
Ell li va tirar
un maquet redó
per un finestró,
i l’endevinà.