N’Aina Mates no durà
mai més sa clenxa xapada:
es dobler de sa pomada,
es moixet l’hi va menjar.

Sempre vaig per la garriga,
per les estepes mirant,
per veure si hi vaig trobant
davall, qualque margalida.
Perque no estigui entristida,
dels meus uis la vaig regant.

A Cuba mos n’hem d’anar
i allà tots serem cubanos.
Ditxòs qui porà tornar
a l’iglesi d’ets Hermanos.