Sa veïnada i una altra
sempre em demanen què tenc;
i per no donar entenent
que és mal d’enamorament,
sempre dic que estic malalta.

-Tu qui fas de mig doctor
i pretens de testa fina,
¿no sabries medecina
per curar mal de ronyó ?
-Jo no trob altre llivell
per curar mal de ronyó
que és jeure dalt una pell
grossa, d’euveia o moltó.

-A on ets, Llorenç Plomer?
-Dins la presó estic tancat.
-Digues-me, ¿quina maldat?
-Gabriel, jo sols no ho sé!
-Tu qui deus haver cantat,
a mala hora, p’es carrer!
-Sí que m’hi som arriscat;
sí que he cantat p’es carrer.
Jo hi era per comprar blat,
perque el ’via menester.
-’Guesses vengut a ca-meva,
si havies de mester blat;
amb un sac sense barcella,
jo te n’hauria donat.
-¿Sentiu aquest rossinyol,
de quin modo m’ha cantat?
Diu que m’hagués donat blat,
i ell ja va vendre es llevat
dins es mes de juriol!
-Valga’m Déu, quin cativeri!
Bons dos mos hem aplegats!
¿Pobres i trebais mesclats?
Ja no hi faltarà misèri’.