Sempre que te veig, diria
es meu pensament quin és:
es meu cor dir-t’ho voldria,
i sa boca no diu res.
Quan l’enterren, tot son plors:
“Adiós, ma companyia!”
I el sendemà ja aniria
carregadeta de flors.
Dissabte, a ca Na Pereta,
saps que hi havia de plors!
Es ca destapà s’olleta
i se menjà tot s’arròs.